La península de Vatnsnes és, sovint, descartada en la ruta circular a l’illa. Nosaltres no teníem previst visitar-la, però el dia abans ens la va recomanar la propietària de l’hotel-càmping on vam passar la nit. Així que, seguint el consell dels nadius, hi vam anar. Va ser un encert absolut.

S’ubica al nord de l’illa i només té una pista de grava que bordeja la costa, però que és apta per a qualsevol vehicle. En total són 81km entre la sortida i la tornada a la carretera 1, que es poden fer en poc més de mig dia. A sota teniu el mapa del recorregut i l’enllaç al mapa aquí.

El paisatge és feréstec, amb poca presència humana, que es limita a unes poques granges. Algunes estan abandonades i pràcticament en runes. No hi ha cap botiga o supermercat. Ni tan sols una benzinera. En poques paraules: la Islàndia més autèntica.

La primera parada és el turó volcànic de Borgarvirki. Està format per milers de columnes de basalt hexagonal formant una circumferència dalt del turó. Es creu que va ser utilitzat com a fortalesa pels víkings en els primers anys de colonització de l’illa entre els segles IX i XI, però no se sap del cert. El que si es coneix és que hi van haver diferents construccions humanes al seu interior, per les traces que s’han trobat. Alguna d’aquestes construccions es van reconstruir l’any 1949. Concretament, a l’accés es pot veure un mur de pedra que fa de tancament del recinte. I el que és indubtable són les bones vistes que hi ha des de dalt. Està a 177m sobre el nivell del mar i la visió de 360º és impressionant.

Continuant cap al nord, resseguint la costa, s’arriba a un trencant que porta a l’aparcament de Hvítserkur. Aquí s’hi pot veure un aflorament basàltic de 17m d’alçada a la platja que, segons la llegenda, és un trol que es va veure sorprès per la llum del dia mentre intentava destruir el monestir de Þingeyrar. És força fotogènic i, si volem buscar similituds,  és com un foxterrier gegant bebent aigua. Vosaltres què opineu?

Però, sens dubte, el més espectacular d’aquí és la colònia de foques que es pot veure des de la platja. Caminant uns 500m s’arriba a un llac allargat anomenat Sigríðarstaðavatn. I a l’altra banda s’hi acumulen un centenar de foques que, sabent que l’ésser humà no pot travessar el llac, gaudeixen del sol i de la vida arrossegant-se per la sorra negra. És un lloc fantàstic per veure-les de prop en el seu habitat natural.

Un cop passat el punt més al nord, es continua per la part occidental de la península en direcció sud fins al trencant que porta a la granja d’Illugastaðir. Aquí hi ha un càmping i un camí que porta fins a una cabana per a l’avistament de foques. Hi ha uns prismàtics per si les vols veure de més a prop. N’hi ha bastantes, i semblen força acostumades a la presència humana. De fet, ens vam adonar que hi havia foques que es fixaven molt en el nostre comportament. Les més agosserades, s’apropaven nedant a la nostra posició i es quedaven mirant-nos. Potser estem equivocats i no és un observatori de foques. I si es tracta d’un observatori d’humans per a les foques?

I per últim, de retorn a la carretera 1, podeu fer una parada a Hvammstangi per a dinar. Ens van recomanar el restaurant Sjávarborg, davant la platja. Nosaltres no vam tenir sort i el vam trobar tancat però, veient la seva web, fa molt bona pinta. Si hi aneu, expliqueu-nos-ho. Bon profit!