Laos és la menys desenvolupada de les antigues colònies franceses d’Indoxina. La dominació colonial i els successius conflictes armats interns van provocar l’ensorrament del país als anys 70, produint-se una emigració de quasi el 10% de la població. Actualment, després d’un aïllament respecte la resta països de més d’una dècada, el país gaudeix d’un període de pau i estabilitat. Per això, l’afluència de visitants està en augment. És un país on la total absència d’influència estrangera permet apropar-se al més tradicional estil de vida del sud-est asiàtic.
Nom oficial del país: República democràtica popular de Laos
Població: 6.803.699 hab (2014).
Capital: Vientiane 783.000 hab (2014)
Nacionalitats i ètnies: 55% Lao, 11% Khmu, 8% Hmong, 26% altres.
Idioma: Lao.
Religió: budisme.
Règim polític: República unipartidista Marxista-Leninista
PIB per càpita: 1.488 euros
Inflació: 5%
Hora local: UTC+7
Electricitat: 220V/50Hz
Passaport amb 6 mesos de validesa mínima a l’entrada. Per entrar al país s’exigeix un visat, que té una validesa de 30 dies i té un cost de 35$. Es pot aconseguir als següents llocs fronterers:
En cas de voler estar més de 30 dies, es pot renovar a Vientiane. Recordeu comprovar sempre aquesta informació abans de sortir a la web del Ministeri d’Assumptes Exteriors.
No hi ha vacunes obligatòries, excepte la vacuna contra la febre groga si s’arriba procedent d’una àrea infectada. Es recomana la vacunació contra el tètanus, encefalitis japonesa i hepatitis A i B. Recordeu de fer la visita a una de les Unitats de vacunació internacional amb 30 dies d’antelació a la sortida. I penseu a fer-vos una assegurança de viatge. Qualsevol malaltia o accident, per petit que sigui, podria tenir un cost econòmic molt alt. Nosaltres us recomanem IATI. Si contracteu clicant a la imatge de sota, tindreu un 5% de descompte i ens ajudareu a mantenir aquest lloc web.
Laos és un país barat de visitar per l’estàndard europeu. Però les coses canvien, i recomanem que feu una ullada a Numbeo per fer-vos una idea més exacta dels preus.
La moneda oficial és el kip. Per veure el canvi i l’evolució respecte l’euro us recomanem que visiteu Xe.
L’allotjament a Laos abraça tot el rang de preus i qualitats. Des del més bàsic fins al luxe, a preus raonables per a l’estàndard europeu. Val la pena reservar amb antelació. Nosaltres us recomanem booking, que és el buscador que utilitzem nosaltres. A més, si feu la reserva, clicant al banner de sota, ens ajudareu a mantenir el blog.
[bdotcom_bm bannerid=”3089″]
La cuina és la tradicional d’un país del Sud-Est Asiàtic, amb l’arròs com a base principal. Sovint, l’arròs es serveix enganxat i s’agafa amb les mans, utilitzant-lo com si fos pa.
Les infraestructures són deficients i les distàncies es poden fer més llargues del normal. No ajusteu massa els desplaçaments perquè els retards són norma habitual. El riu Mekong travessa el país, i també és la principal via de transport.
El cicle anual del monsó asiàtic proporciona a Laos dues estacions climàtiques ben diferenciades: l’estació humida, de maig a octubre, i l’estació seca, de novembre a abril. Les temperatures varien en funció de l’alçada. A la vall del riu Mekong, s’arriba a uns valors més alts entre març i abril (38°C) i els més baixos, entre desembre i gener (15°C). Durant la major part de l’estació pluvial, les temperatures diürnes ronden els 29°C a les terres baixes i els 25ºC a les valls de muntanya.
Temples i monjos budistes a Luang Prabang, paisatges de muntanya al nord i poblats rurals.
L’itinerari que us proposem és el que vàrem fer nosaltres l’agost de l’any 2009. Hi vàrem estar 15 dies en total.
Hem arribat a l’aeroport de Bangkok a les 6 del matí, i esperem el vol d’Airasia que ens ha de portar a Chiang Rai. Tenim jet-lag i moltes ganes d’arribar a destí, però l’avió està avariat i no sortim fins a les 13:00. L’arribada a Chiang Rai també és una mica accidentada, perquè cau una pluja bestial i no hi ha ningú al carrer. Un taxi ens porta fins a l’Akha River House. Aquí ens volen vendre unes estades en unes cabanes a la muntanya i, tot i que no tenen mala pinta, ho rebutgem perquè la nostra intenció és entrar demà a Laos. La propera vegada que vinguem a Tailàndia, ja veurem. Només tenim temps d’anar a sopar i després a dormir. Estem cansats i volem recuperar-nos del jet-lag.
Ens hem llevat aviat i, després d’esmorzar, agafem un bus que ens porta a Chiang Khong; que és el poble fronterer amb Laos. Són dues hores de trajecte, i al bus coneixem una parella de mallorquins que també van a Laos i acaben d’arribar de l’aeroport. En arribar al punt fronterer, ens segellen el passaport i agafem una canoa que ens porta a la banda laosiana. Aquí la frontera la fa el riu Mekong, així que l’única manera d’arribar a l’altra banda és amb aquesta canoa. Només baixar, ens miren la temperatura corporal, ja que estem en epidèmia de grip aviar i refusen a les persones que entren amb febre. Els tràmits per obtenir el visat són molt lents i perdem una bona estona. Aquí comencem a veure que el ritme de Tailàndia i Laos no tenen res a veure. A més, un dels passaports (David) ens el tornem amb les tapes separades. L’han maltractat de tal manera que s’ha fet malbé. Li diem al militar que ens ha fet els tràmits però passa de nosaltres. Esperem no tenir problemes a la sortida.
Ja estem a Huay Xai. Això és Laos! Anem directament al BAP guesthouse i ens hi quedem. Té unes habitacions bàsiques, però netes i confortables. Just és el que necessitem. La propietària és una dona gran, molt simpàtica, que ens intenta vendre tot el que se li pot vendre a un turista. No ens deixem influir gaire per ella, però li acabem comprant el bitllet de vaixell per anar a Pakbeng i també ens reserva l’allotjament allà. És una crack de les vendes!
Sortim a donar un volt pel poble i dinem a un restaurant que només fan noodles. A la tarda anem a visitar uns temples budistes que hi ha a prop del poble, i passem una bona estona acompanyats d’uns monjos molt joves als que els hi fem molta gràcia. Ens pregunten moltes coses i parlen amb nosaltres amb un anglès molt bàsic. Diuen que volen practicar-lo. Se’ns passen les hores volant i quan es fa fosc tornem a la guesthouse a sopar. Demà tenim viatge en vaixell.
Després d’esmorzar un cafè amb llet i un banana pancake, ja estem llestos per començar el dia. Anem amb tuktuk a l’embarcador i som dels primers en arribar. I arribar d’hora té premi. Els primers seients del vaixell són reciclats d’un bus i són força còmodes, mentre que la resta de gent ha de seure a uns bancs de fusta.
Al vaixell no s’hi pot comprar res de menjar, però nosaltres portem uns entrepans que ens ha preparat la senyora del guesthouse. A les 12:00 hem sortit Mekong avall. Ens 6 hores arribarem a Pakbeng. El paisatge del Mekong és molt bonic; bosc monsònic i zones amb camps d’arròs intercalades amb plataners i camps de blat de moro. Fem alguna parada curta a petits poblats que estan a la vora del riu, on hi ha un munt de nens banyant-se i jugant. El riu és una via de comunicació molt important a Laos i, per tant, ens creuem amb diverses embarcacions carregades de mercaderies.
A les 18:30 arribem a Pakbeng, i som dels pocs turistes que ens hi quedem. La majoria continua fins a Luang Prabang. Però nosaltres volem anar cap al nord i Pakbeng és un bon lloc per agafar un bus. Teòricament, havia de venir algú a recollir-nos per portar-nos a la guesthouse, però no apareix ningú. Així que hi anem caminant. Quan hi arribem, trobem un noi amb el nostre nom en un rètol. Era ell qui havia de venir, però se li ha fet tard (Lao style). Ens ensenya l’habitació i ens hi quedem. Té vistes al Mekong i ventilador, però no servirà de res perquè el poble té electricitat amb generador de benzina i a les 11 de la nit tot queda a fosques i sense electricitat.
Anem a voltar pel poble i a sopar. És un poble d’un sol carrer que a la vegada, és la carretera. Viu de la gent que arriba i marxa en vaixell. Això fa que al no ser turístic, l’ambient és molt autèntic. Hi ha diversos restaurants de cuina thai-xinesa-lao, i la majoria té una terrassa sobre el Mekong. Després de sopar, tornem a l’hotel perquè demà agafem el bus que surt a les 8:30 i ja queda poca estona per a l’apagada total de llums.
Avui és dia de trasllat amb bus. Sortim a les 8:30 direcció Oudomxay, després de que ens prenguin el pèl amb el preu del bitllet. La tarifa està escrita en una pissarra, però acabem pagant preu “guiri”. És un costum habitual, però emprenya molt quan passa això. Tot i discutir, no aconseguim que ens cobrin el preu real. El trajecte amb bus és molt interessant, perquè passem per molts petits pobles amb cases de fusta i vida al carrer; camps immensos d’arròs; i natura totalment verge. Un cop arribem a Oudomxay, anem a un mercat a comprar una mica de menjar, perquè els restaurants que veiem no semblen gaire nets. No és un lloc turístic. Únicament és un poble de connexió entre rutes de bus.
Unes hores més tard agafem el bus que ens portarà fins a Muang Khua, on dormirem aquesta nit. El bus és molt petit i amb seients incòmodes. Per acabar-ho d’arreglar, omplen el passadís de tamborets de plàstic per anar-hi posant la gent que puja a mig trajecte. Però com que tot pot anar a pitjor, tenim dues avaries. I l’última la volen arreglar a cops de martell. Ens comencem a fer l’idea que no arribarem a lloc avui. Però tot i aquestes aventures, arribem a Muang Khua de nit. Els pocs turistes que anàvem al bus decidim anar junts a trobar allotjament i, després de veure un parell de llocs infectes, ens quedem a una mini-guesthouse que té un llit net i no té escarabats corrent per tot arreu. Total, només volem passar la nit i sortir demà a primera hora. Abans de dormir anem a sopar, amb unes expectatives bastant baixes, però mengem molt bé i arreglem així una mica el dia. Prendre una beerlao també ajuda bastant.
A les 7 del matí ja hem esmorzat i estem a l’embarcador del riu Nam Ou, preparats per agafar una canoa que ens portarà riu amunt fins a Phongsaly. Comprem el bitllet i ens diuen que sortirem a les 8:00, però són les 9:00 i encara estem esperant. Ens veuen tant impacients que a les 9:15 ens fan pujar a la canoa, però no sortim fins a les 10:30. En realitat, això de l’horari és una mania nostra. Aquí surten quan els hi sembla o, més ben dit, quan la canoa està plena. Només sortir, fem una parada a la benzinera. Consisteix en una barca plena de bidons de plàstic que omplen de benzina, prèvia xuclada d’una manguera que està dins d’un bidó més gran. Ara ja estem a punt per fer la ruta. Hauríem d’arribar en unes 6 hores a l’embarcador de Phongsaly.
El trajecte és molt agradable. La canoa és petita i el ritme molt lent, però et permet anar veient tota la vida que transcorre a la vora del riu. Passem per molts petits poblats, on puja i baixa gent de la nostra canoa. Hi puja gent carregada amb sacs d’arròs o animals. Fins i tot pugen un petit porquet que no para de cridar, que decideix escapar-se llançant-se al riu. Però està lligat d’un peu, i està a punt de morir ofegat en l’intent. L’ensurt l’acaba fent desistir de les seves intencions. També hi puja un home carregat de gallines, que deixa just darrera nostre. És la situació ideal en plena epidèmia de grip aviar. Però si hem de ser sincers, aquest autenticitat és el que hem vingut a buscar a Laos.
Sis hores més tard, arribem a l’embarcador més proper a Phongsaly. Ja ha baixat tothom en anteriors parades i som els únics que quedem a la canoa. Aquí no hi ha transport públic per arribar a Phongsaly i l’única opció és pujar a un pick-up que t’hi porti, previ pagament del que et demani. Som els únics turistes que hi ha i les opcions d’arribar a Phongsaly són tan limitades que la llei de l’oferta i la demanda ens juga una mala passada. El propietari del pick-up ens demana una quantitat desmesurada de diners per portar-nos i estem discutint una bona estona. Finalment, arribem a un acord per la meitat del preu desorbitat que ens havia demanat, que continua sent 4 o 5 vegades el preu real. Però no tenim cap altra opció.
El trajecte és d’una hora fins a Phongsaly. El paisatge és fantàstic, amb frondosos boscos humits i pel camí ens anem creuant amb gent diversa que carrega feixos de fusta a l’esquena. A l’arribada a Phongsaly ens allotgem al Viphaphone guesthouse. És molt simple, però no hi ha gaires opcions més per aquí. De fet, sortim a sopar i no ens creuem amb cap turista. A la gent del poble els fa gràcia veure’ns.
DIA 6
Ens despertem amb el so d’un discurs a tot volum que surt d’uns altaveus del carrer. Sembla un discurs polític, però no entenem res. Són les 5:30! Ens llevem una mica més tard i després d’esmorzar anem a voltar pel poble. No hi ha gaire cosa a veure, excepte una stupa a dalt d’un turó al que s’hi arriba pujant 400 graons. Com que ja tenim una edat, arribem a dalt força cansats, però contents de veure les grans vistes que hi ha de tota la zona. Demà farem un trekking per alguna d’aquestes muntanyes que ara veiem.
A la baixada, busquem l’oficina de turisme que surt a la Lonelyplanet, però ja no existeix. De fet, ja no hi ha cap oficina de turisme. Per sort, hi ha una petita oficina que organitza trekkings i en contractem un per anar a veure un poblat a les muntanyes. Només veurem gent d’una sola ètnia, però l’altra opció era un trekking de 3 dies pel que ja no estem preparats. Amb el trekking reservat, anem a veure el mercat del poble. És molt autèntic. No hi ha cap turista a banda de nosaltres. De fet, segurament som els únics turistes que hi ha al poble. A l’hotel tampoc hi ha ningú més que nosaltres.
A la tarda anem a veure un temple budista que està a les afores, i en arribar ens rep un monjo molt amable que ens convida a entrar mentre estan cantant. Ens explica coses sobre el temple i sobre la manera de viure d’ell i la seva família. Passem una estona molt agradable. De fet, un dels grans plaers de viatjar és aquest; conèixer a la gent del lloc on vas i compartir aquestes estones.
DIA 7
A les 5:30 torna a sonar el discurs pels altaveus. Ens llevem una hora més tard, i després de la dutxa i l’esmorzar anem a l’oficina on vam contractar el trekking. Allà ens espera el noi que ens va vendre el trekking i també un amic seu que vol venir amb nosaltres per practicar l’anglès. Sortim del poble i agafem una pista que ens portarà fins a dos poblats de l’ètnia Phunoi, que són l’objectiu del trekking. A aquests poblats no s’hi pot arribar en cotxe. La gent viu de manera autosuficient. El paisatge és espectacular. Camps d’arròs immensos, i també camps de té. Tenim la sort de creuar-nos amb un grup de dones que baixa per la muntanya i que venen d’una festa. Van vestides de manera tradicional.
Pel camí, anem xerrant amb el guia i el seu amic i ens comenta que només fa un mes que ha obert la seva empresa de trekkings. Se’ns acudeix preguntar-li si té molta feina i diu que des que va obrir som els segons clients. Definitivament, Phongsaly no és un lloc gaire turístic. Unes hores més tard arribem a l’últim poble i ens diu que dinarem a una casa particular. Ell s’ha encarregat de parlar amb les persones que hi viuen. Evidentment, aquesta és l’única opció. Aquí no hi ha ni restaurants, ni hotels, ni botigues. Ens ofereixen te per beure, mentre que el menjar el porta el nostre guia a la seva motxilla. Acabem menjant tots plegats el típic arròs enganxat, acompanyat de peix, carn de vedella i búfal, bambú amb verdures i ous durs. Està força bo. Després de dinar voltem pel poble i observem la vida que s’hi fa. La gent renta roba i es dutxa a una font que hi ha al mig del poblat, mentre els nens juguen i es diverteixen veient-nos a nosaltres.
A la tarda emprenem el camí de tornada, satisfets amb el trekking. És un dels llocs més autèntics que hem vist mai. Han estat vuit hores caminant que han valgut la pena.
DIA 8
Avui és dia de trasllat amb bus. Després de fer el check-out anem al mercat a comprar fruita per poder menjar en el trajecte. Quan arribem a l’estació, pugem al bus que ens portarà a Udomxai i està tot ple. Només queden dos seients i són els de sobre la roda. A més, tenen tots els tamborets preparats per omplir el passadís. Per acabar-ho d’arreglar hi ha tot de bosses als seients preparades per qui hagi de vomitar. Serà un viatge mogudet.
Efectivament, no estàvem equivocats. La carretera està plena de corbes i a la mitja hora ja hi ha un munt de gent “trallant” per la finestra. Si això era poc, una mica més tard, l’autobus es fica dins d’una cuneta arrossegant la valla d’una casa i no pot sortir. Baixem tots i esperem que el conductor el pugui treure, però no hi ha manera de que ho aconsegueixi. Per sort, arriba el camió de transport de Beerlao i enganxa el bus per treure’l de la cuneta. No ha estat res i podem continuar.
El trajecte és bastant bonic, però molt incòmode. Cada cop som més gent i el passadís ja està ple de gent asseguda als tamborets. Tothom va menjant el que porta i llença les restes per la finestra. El tema ecologia i sostenibilitat no el porten gaire bé en aquest país. Després de 12 hores arribem a Udomxai, totalment trinxats. Només tenim temps d’anar a sopar i directament a dormir.
DIA 9
Agafem el bus per anar a Luang Prabang i, per sort, és molt millor que el d’ahir. Va molt lent, però és relativament còmode i no va tant ple. Arribem a l’hora prevista a Luang Prabang, sense cap accident ni avaria. Després d’agafar l’hotel anem a voltar pel centre de la ciutat fins que se’ns fa l’hora de sopar. Aquesta ciutat ja és força turística i tot té un aspecte més net i cuidat. Després de sopar anem a veure el mercat nocturn, que ens sorprèn perquè té molta artesania pensada per a vendre a turistes. Sembla com si haguéssim canviat de país.
DIA 10
Quan sortim de l’hotel, anem a esmorzar al Joma cafè. És com arribar al paradís. Mengem uns sandvitxos boníssims i un capuccino. Ja estem preparats per veure la ciutat que, recordem, és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.
El primer que fem és visitar l’antic Palau reial, que encara conserva algunes estances com les van deixar la família reial quan els van fer fora els comunistes. També hi ha un garatge amb els cotxes de luxe que tenien i una sala amb tots els regals que els hi havia fet altres mandataris de països. Tot plegat no deixa de ser una mica kitsch.
Continuem veient temples i anem al Wat Wisunalat. Aquest complex de temples està força ben conservat i funciona com a museu. Sortint d’aquí anem caminant cap a un turó proper des d’on podrem veure la posta de sol amb el Mekong de fons. I com era d’esperar, està ple de turistes com nosaltres esperant que marxi el sol. Quan ja és de nit, baixem i tornem a passar pel mercat nocturn a comprar algunes coses. Ahir havíem començat el regateig i avui ja anàvem amb una part de la feina feta.
DIA 11
Ens volíem aixecar a les 5 del matí per veure els monjos recollint les ofrenes d’aliments, però ho hem deixat per demà. Tornem a esmorzar al Joma i després passem per la tourist office per contractar la visita a les coves de Pak Ou. Ens donen un preu molt elevat i, a més, està a punt de sortir l’última barca. Decidim anar a l’embarcador i contractar directament una barca per a nosaltres. Aconseguim un preu força raonable per una barca on només hi anirem nosaltres. Així que amb la barca contractada per a la tarda, anem a veure el mercat de productes frescos. És un mercat molt viu, amb verdures i taules de carn i peix per tot arreu. És una de les coses que s’han de veure si veniu a Luang Prabang. Veient tant de menjar ens ha agafat gana i anem a dinar al restaurant Sunset. Està al costat del Mekong i té una terrassa amb molt bones vistes. És el lloc ideal per un dinar relaxat.
Després de dinar ens adrecem a l’embarcador i allà està la nostra barca, a punt per sortir. Les coves estan a uns 30 km Mekong amunt. Pel camí ens anem creuant amb altres barques i anem gaudint del sempre espectacular Mekong. Quan arribem a les coves tenim una petita decepció. Ens havien parlat molt bé de les coves i no creiem que hi hagi per tant. Les coves estan plenes de budes de mides i colors diferents, però la qualitat estetico-artística és bastant dubtosa. De tornada, arribem a la conclusió que el millor no és la cova, sinó el passeig pel Mekong. És una meravella veure la vida que aplega el riu. Pescadors, nens jugant, dones rentant roba,…
S’ha fet tard i tornem a voltar pel centre. Avui ens hem disparat de pressupost i anem a sopar a una paradeta de carrer que tot el que té és vegetarià. Sempre hi ha cua i després de menjar podem afirmar que ha valgut la pena. Avui tornem a l’hotel aviat, que demà ens hem de llevar a les 5:00!
DIA 12
A les 6 del matí ja estem al carrer per veure com els monjos budistes recullen les ofrenes d’arròs que fa la gent del poble. Tots ells van en fila d’un i porten un recipient on els hi van posant l’arròs. És una d’aquelles coses que no us heu de perdre. Això si, amb respecte. Des de l’altra banda del carrer i sense molestar. No ho fan pels turistes. És la seva manera de fer tradicional i no tenim cap dret a interferir-hi. Malauradament, hi ha turistes que no coneixen la paraula respecte i es comporten d’una manera inadequada.
Després de les ofrenes tornem a l’hotel i recollim les motxilles per anar a l’estació de bus. Sortim direcció Van Vieng. No teníem previst anar-hi, però anem bé de temps i hem cregut que era bona idea no fer tot el trajecte fins a Vientiane d’una tirada.
Hi arribem a la tarda i ens quedem sorpresos per la quantitat de turistes que hi ha. El poble està al costat del riu Nam song, muntanyes rocoses i camps verds. El paisatge és molt bonic, i això l’ha convertit en un lloc d’activitats a l’aire lliure. S’hi pot fer kayak, tubing, trekking, passejos en bici, llogar un scooter,… Hi ha molts restaurants destinats al turisme occidental, i hi arriben turistes procedents de Vientiane amb la intenció de consumir-hi drogues. Fins i tot, a les cartes dels restaurants hi ha opcions “happy” que porten bolets al·lucinogens com a ingredient. Com que nosaltres no hem vingut fins a Laos per això, decidim que demà al matí continuarem viatge fins a Vientiane.
DIA 13
Al matí agafem el bus per anar a Vientiane. És el més còmode que hem utilitzat en tot el viatge i en quatre hores ja som a destinació. Vientiane ja s’assembla més al que s’espera d’una ciutat del sud-est asiàtic. Botigues, restaurants, cafeteries, etc. Després de deixar les motxilles a l’hotel i dinar, encara tenim temps de donar un volt per la ciutat i aprofitem per visitar la porta de la Victòria (Patuxai). És un arc de triomf que es va construir en memòria dels caiguts en la guerra d’independència de França. Està al bell mig d’un ampli parc, molt popular entre la gent local.
DIA 14
Després de dormir al millor hotel de tot el viatge, anem a buscar un bus local que ens portarà fins al Buddha Park. Està a 25 km de la ciutat i s’hi arriba en una hora. Aquest parc és un espai farcit d’estatues de budes. N’hi ha més de dues-centes, de diverses mides i forma. No segueix cap ordre ni estètica, i és de meitat del segle XX. Tot plegat és una mica “freak”, però té la seva gràcia.
A la tarda, de tornada a Vientiane, hem visitat la gran estupa budista de nom Pha That Luang. Es creu que data del segle III i que inicialment va ser construïda com a temple hinduista. Al llarg de la seva història ha estat reconstruïda diverses vegades. L’últim cop l’any 1930. Actualment llueix un espectacular color daurat.
DIA 15
Això ja s’acaba. Avui marxem cap a Tailàndia. Vientiane està al costat de la frontera natural que forma el riu Mekong i té un pont, anomenat pont de l’amistat, que creua el riu i uneix els dos països. A la part laosiana s’ha de passar el control de passaports i pujar a un bus que únicament et porta a l’altra banda del pont i et deixa en territori tailandès. És una manera curiosa de creuar una frontera.
Ja som a Tailàndia. El nostre viatge per Laos s’ha acabat, però encara ens queden uns dies per gaudir de Tailàndia. Però això ja ho explicarem en un altre post.