Dades generals
Japó és un lloc diferent a la resta. És una civilització antiga que conserva molt arrelada la seva tradició i la combina amb la modernitat extrema. La llengua seria una barrera infranquejable, si no fos per l’amabilitat dels seus habitants que sempre estan a punt per donar-te un cop de mà. Tot i les grans aglomeracions urbanes, la sensació com a visitant és d’ordre i tranquil·litat. Un país que no deixa indiferent.
Nom oficial del país: Estat del Japó
Població: 126.804.433 hab.
Capital: Tòquio 8.967.665 hab (Àrea metropolitana 35.000.000 hab.)
Nacionalitats i ètnies: majoritàriament d’origen japonès. Petites minories de coreans, xinesos, filipins, peruans i brasilers.
Idioma: japonès.
Religió: 54% xintoistes, 40% budistes, 6% altres.
Règim polític: Monarquia constitucional
PIB per càpita: 32.568 euros
Inflació: 1%
Hora local: UTC+9
Electricitat: 110V/50Hz/60Hz
Passaport amb 3 mesos de validesa mínima a l’entrada. No fa falta visat per a ciutadans espanyols en viatge turístic, si l’estada és inferior a 90 dies.
Recordeu comprovar sempre aquesta informació abans de sortir a la web del Ministeri d’Assumptes Exteriors.
No hi ha vacunes obligatòries, però penseu a fer-vos una assegurança de viatge. Qualsevol malaltia o accident, per petit que sigui, podria tenir un cost econòmic molt alt. Nosaltres us recomanem IATI. Si contracteu clicant a la imatge de sota, tindreu un 5% de descompte i ens ajudareu a mantenir aquest lloc web.
Sovint hi ha la sensació que Japó és un destí molt car, inassumible per a nosaltres. Però la realitat és una altra. A dia d’avui és més car per a un japonès viatjar a Barcelona que a l’inrevés. De tota manera cal fer un matís… Actualment (2015), el canvi és 1€=135¥. I fa 3 anys el canvi era 1€=90¥.
O sigui que abans de preparar un viatge al Japó val la pena donar una ullada a www.xe.com. Una manera de fer-se una idea dels costos del país és donar uns preus d’aquelles coses que utilitzes més habitualment. Aplicaré el canvi de 1€=131¥, que és el que ens van fer al banc. Així doncs:
1 ampolla d’aigua petita a súper – 0,90€. Als restaurants és gratis, i el té normalment també.
1 refresc al súper – 1,20€. Al restaurant – entre 2,30 i 3,00€.
1 cervesa al súper – 1,70€. Al restaurant – entre 3,80 i 4,60€.
1 cafè amb llet o capuccino – 3€ (això és una mica car, i no acostumen a fer-los gaire bons).
1 bitllet de metro – entre 1,50 i 2,00€. El passi d’1 dia entre 4,60 i 6,00€, depenent de la ciutat.
1 Japan Rail Pass de 14 díes – 350€.
1 ticket de museu, temple, jardí zen… Entre 2,30 i 5,40€. El Museu Mori a Tokyo, amb el mirador inclòs, val 13,70€.
1 plat de ramen al restaurant – entre 6,00 i 7,50€.
1 plat de sushi al restaurant amb 7 peces. – entre 13,00 i 15,00€. A una botiga de menjar preparat no costa més de 5€.
1 nit d’hotel en habitació doble (standard 3 estrelles) – entre 50 i 70€ l’habitació.
Resumint, heu de comptar que un dia de viatge pel Japó costa entre 80 i 100€ per persona.
En el nostre cas ens ha sortit per 82€ per persona i dia.
Recomanem que, per no disparar el pressupost, intenteu agrupar els dies de desplaçament amb tren. I deixeu Tokyo pel principi o final de viatge, sense formar part dels 14 dies del Japan Rail Pass.
També és convenient que feu una ullada a Numbeo per fer-vos una idea més exacta dels preus.
Nosaltres ens hem allotjat de tres maneres: hotel convencional, alberg i pis d’Airbnb. Malauradament, no hem dormit a cap Ryokan. Vam badar una mica a l’hora de fer les reserves i…res. Els Ryokan són allotjaments tradicionals d’habitacions amb terra de tatami i que disposen de bany comunitari, que en alguns casos són piscines d’aigües termals.
De totes maneres, hi ha molts Ryokan que permeten utilitzar els seus banys termals a persones que no són hostes per un preu molt raonable. Vàrem passar un dia als banys termals d’un Ryokan de Hakone i és 100% recomanable.
Tornant als hotels… Hi ha molts hotels, anomenats “de negocis” (standard 3 estrelles), que ofereixen bons preus i uns serveis força bons. L’únic inconvenient és que, per norma general, les habitacions són molt petites. Va ser el que més vam utilitzar.
Només a Takayama vam dormir a un alberg, però en una habitació privada (ja tenim una edat). Era amb terra de tatami i futon per dormir. L’alberg era com qualsevol altre que et puguis trobar pel món. Gent molt jove, cuina plena de gent, fotos per les parets i la pudor de peus habitual.
A Kyoto i a Tokyo vàrem llogar un pis d’Airbnb. Són una molt bona opció quan heu de passar més de 3 dies a un lloc. Us permet integrar-vos més a la vida quotidiana de la ciutat i menjar el que compreu al mercat asseguts a una taula, com a casa.
També hi ha els hotels càpsula, que no vàrem utilitzar. Potser no hauria estat malament com a experiència, però diuen que són incòmodes i el preu és barat si viatges sol, però viatjant en parella et surt al mateix preu o més car que un hotel normal.
Ah sí! També vam dormir a la torre Nakagin de Tokyo. Un edifici històric dels anys 70, del corrent metabolista japonès. Està format per petits apartaments de 10m2 adossats a una estructura central. Va ser una experiència increïble, tot i que l’edifici està mig en runes i a punt de ser enderrocat. L’apartament, de dins, estava bé i amb el mobiliari original. En aquest cas recomano l’estada d’un sol dia, per viure la sensació, i després canviar a un hotel normal. Podeu trobar-ne en lloguer, per dies, a Airbnb.
En tots els casos, val la pena reservar amb força antelació els hotels, utilitzant webs tipus Booking. L’estalvi és considerable, sobretot si teniu previst viatjar en temporada alta.
[bdotcom_bm bannerid=”2932″]
La diversitat de plats de la cuina japonesa és brutal, i l’elaboració arriba a extrems d’obra d’art.
El més habitual és que els restaurants estiguin especialitzats en un tipus de menjar concret. Hi ha restaurants de sushi, de ramen (sopa de fideus), yakitori (broquetes),…Tot i que també hi ha restaurants que tenen una mica de tot, i s’anomenen shokudo.
Hem intentat menjar a cada lloc el més típic. Així doncs, el sushi l’hem menjat a Kanazawa, a on diuen que es menja el millor sushi del país. Vàrem anar al restaurant Ippei, que el porta una parella des de fa més de 30 anys. Preparen al moment el que demanes i t’ho serveixen directament sobre la barra de marbre. Boníssim!
La carn la vàrem menjar a Takayama, a on serveixen la vedella D.O. Hidagyu. És una carn extraordinària, molt tendre i gustosa, que no té res a veure amb la vedella a la que estem acostumats. El procés de producció d’aquesta carn és tan elaborat que fa que el seu preu també sigui molt elevat. El quilo de carn oscil·la (depenent del tall) entre els 60 i els 400€. Nosaltres vàrem menjar-ne al restaurant Ajikuratengoku, que ens el van recomanar dues persones que viuen a Takayama.
Restaurants de ramen n’hi ha per tot arreu, però val la pena anar a un que s’hi dediqui amb passió, per provar-ne de bons. Nosaltres vàrem anar a un restaurant on el xef es feia ell mateix els fideus.
Ens podríem allargar molt, però creiem que el més important de saber és que la majoria de restaurants ofereixen un menjar més que digne.
A les grans estacions de tren també és un bon lloc per anar a menjar. Hi ha desenes de restaurants, normalment agrupats en una zona concreta, de bona qualitat, i amb tot el rang de preus.
Una altra bona opció, també a les estacions o als centres comercials, són les botigues de menjar preparat. Ofereixen molt bona qualitat, posat en caixes per poder menjar al tren o a l’hotel. Et donen bastonets i tovallons, i també t’ho escalfen, si vols.
L’últim recurs, si estàs fora d’hores, són les botigues de 24h. N’hi ha per tot arreu. Les més habituals són: 7-eleven i Family Mart. Tenen una mica de tot, incloent menjar preparat, però la qualitat és mitja-baixa. A nosaltres ens ha solucionats alguns àpats.
TREN
La xarxa de tren és molt extensa, i amb una gama de possibilitats molt àmplia. Trens locals, ràpids, expres i bala. Són molt puntuals, tant en la sortida com en l’arribada. Estan molt nets i l’espai entre seients és molt superior al mínim necessari. Tots els seients es poden girar per poder anar sempre en el sentit del viatge.
Els estrangers tenim la possibilitat de comprar un “Japan Rail Pass” que permet l’ús il·limitat per 7, 14 o 21 díes. Nosaltres tenim el de 14 díes i ens va costar 325€. Recordeu que s’ha de comprar abans de l’entrada al país. Per comprar-lo cliqueu aquí. Pot semblar car, però si fas una ruta turística normal, amb el JR Pass gastaràs la meitat del que et costarien els bitllets normals.
Els trens estrella són els shinkansen, o trens bala, que uneixen les ciutats importants en alta velocitat.
A les grans estacions (Tokyo, Kyoto, Nagoya…) és important arribar-hi amb bastanta antelació, ja que són autèntiques ciutats subterrànies a on pots tardar una estona a trobar l’andana del teu tren. Una estació d’aquestes pot tenir, a banda de les andanes, 3 o 4 línies de Metro, desenes de restaurants i més d’un centenar de botigues diverses.
Quan el tren arriba a l’estació d’inici o final de trajecte l’està esperant una brigada de neteja que endreça el vagó en un temps rècord. Mentrestant, els passatgers esperen fent cua a una línia que està marcada al terra de l’andana. A l’inici de cada línia diu el número de vagó que pararà en aquell punt. Sens dubte, el tren és el millor per moure’s per Japó.
METRO
Les grans ciutats tenen xarxa de Metro. Hi ha l’opció del bitllet senzill, el passi d’un dia o altres. El passi d’un dia surt rendible a partir de 3 o 4 viatges.
El bitllet s’obté a unes màquines que hi ha a cada estació i el procés és fàcil: hi ha un plànol amb tota la xarxa on has de mirar el número que posa al costat de l’estació on vols anar. Aquesta xifra és el preu. A la màquina poses les monedes i cliques sobre la tecla on posa el teu preu. Et sortirà un tiquet que has de validar quan entres i també quan surts. Totes les estacions estan adaptades, però no tots els accessos. Si vas amb maleta i no vols carregar-la hauràs de buscar quin és l’accés adaptat.
BUS
A ciutats petites i a Kyoto on el metro no arriba a tot arreu, s’han d’agafar autobusos. Com a tot arreu, anar amb bus és més complicat que amb metro. Tot i que al bus s’informa sempre de la següent parada. Són nets i puntuals, però els seients són molt petits i poc còmodes.
Es paga al sortir, amb import exacte, a una màquina que hi ha al costat del conductor. Si no ho tens just, pots obtenir canvi a la mateixa màquina. Però ho has de fer quan puges per evitar cues al sortir. Quan baixes i poses les monedes a la màquina, el conductor et dóna les gràcies.
A PEU
Per desplaçaments curts és una bona manera de moure’s. Les voreres no acostumen a ser gaire amples, i els vianants comparteixen espai amb les bicicletes. Però la convivència és pacífica i amb respecte mutu. Els fumadors heu de saber que a la majoria de carrers del Japó està prohibit fumar. Hi ha racons reservats on els fumadors poden fer una cigarreta.
Els vianants japonesos, majoritàriament, no travessen el carrer amb el semàfor en vermell. Encara que no hi hagi un cotxe en 5km a la rodona.
Els carrers estan adaptats per a persones amb mobilitat reduïda i també tenen itineraris marcats per a invidents.
Com veieu, no és gaire complicat moure’s pel Japó.
Per la seva longitud, Japó té climes diferents. Però el principal és el subtropical humit, amb les quatre estacions ben definides.
Els estius són calorosos i humits i els hiverns freds, però curts. Les pluges són abundants i, a l’hivern, normalment en forma de neu.
El primer que es nota en arribar al Japó és que la gent és molt amable. De seguida t’ofereixen ajuda quan et veuen perdut. Suposo que la cara de lluç del primer dia hi influeix bastant. Tenim la percepció que els japonesos són molt educats i, al nostre parer, són més semblants a nosaltres del que esperàvem.
A la feina són extraordinaris. És com si tinguessin clar que la seva feina té un destinatari al que se li ha de donar un bon servei. No hem trobat cap japonès que estigués a la feina sense fer res. L’exemple més evident l’hem trobat a les obres del carrer (deformació professional). Recordeu allò d’un treballa i dos miren? Aquí no s’aplica. Tothom treballa, sense presses, però ningú s’atura.
També ens ha cridat l’atenció veure tants homes sols. Al tren, als hotels, menjant,… creiem que és degut a que molts homes treballen a una ciutat diferent d’on viu la família, però no ho sabem del cert. A molts restaurants tenen una àmplia barra on la gent que va sola, hi menja. En canvi, quan van en grup, tenen converses molt animades i riuen força.
Un altre aspecte destacable és la capacitat que tenen de dormir a qualsevol lloc. Quan tenen un moment de descans, dormen. Al tren, al metro, al bus,… Es posen en mode OFF, deixen caure el cap, i dormen.
Edificis moderns a Tokyo i Nagoya, geishes a Kyoto, jardins i temples arreu del país i natura als Alps japonesos.
L’itinerari que us proposem és el que vàrem fer nosaltres l’agost de l’any 2015. Hi vàrem estar 19 dies en total, incloent els vols d’anada i tornada. És important ajustar els dies de viatge a la disponibilitat del Japan Rail Pass. Nosaltres teníem un de 14 dies.
Si teniu la sort de poder anar-hi a la primavera, diuen que veure florir els cirerers és un espectacle impressionant. Si nosaltres hi podem tornar, segur que serà a la primavera.
Hem arribat a l’aeroport de Tokyo (Haneda) a les 6 del matí, després de més de 15 hores, incloent l’escala a París.
Ens hem esperat a l’aeroport fins a les 7:45 a que obrissin les oficines de Japan Rail per bescanviar el nostre tiquet per la targeta de tren que utilitzarem els propers dies.
A les 10:00 ja estem a l’hotel Horidome Villa (8.250¥/62€ hab. doble) , però el check-in no és fins a les 15:00. Pràcticament tots els hotels a Japó tenen el check-in a les 15:00 i el check-out entre les 10:00 i les 11:00.
[bdotcom_bm bannerid=”2920″]
Així que deixem l’equipatge i anem a voltar per Tokyo, tots tres. Eli, David i jet lag.
El primer que ens sorprèn és la dificultat de trobar els llocs, perquè les adreces funcionen diferent d’Europa. No utilitzen el nom de carrer i un numero. Fan servir un sistema en el que s’anomena primer el barri, després un número que correspon a un sector dintre del barri, un altre número que és l’illa de cases i un altre que és el número de l’edifici dins de l’illa. Tot plegat és molt complicat. El nostre hotel té aquesta adreça: Nihonbashihoridomecho,1-1-10.
El jet lag està fent de les seves, així que a les 13:00 ja tornem a ser a l’hotel i, per sort, l’habitació ja està a punt. I no tornem a sortir fins que són les 19:00. Ja estem recuperats i llestos per veure món.
Mengem a un petit restaurant, prop de l’hotel, a molt bon preu i de bona qualitat. I sortint d’aquí, anem caminant cap a l’estació central per veure com és Tokyo per la nit.
Ha estat un dia una mica estrany, però ja acostuma a passar el primer dia. La diferència horària amb Barcelona és de vuit hores, i això es nota. Segur que demà estarem al 100%.
Ens hem llevat molt aviat per evitar les hores de més sol, però són les 8 del matí i ja estem al voltant dels 30ºC. No pensàvem que podia fer tanta calor aquí al Japó.
Abans de les 9 ja estem a l’entrada dels jardins del Palau Imperial, així que aprofitem per comprar uns sandvitxos a un 7-eleven i esmorzar.
Quan obren els jardins, entrem a dins i tenim una decepció. Són molt grans i estan molt ben cuidats, però no tenen res especial. Teníem moltes ganes de veure el primer jardí japonès, i ens hem trobat amb un parc “normalet”.
La calor és insuportable, i decidim anar a un lloc que no estigui a l’aire lliure per passar les hores de més insolació. Així que agafem el metro i anem cap al barri de Roppongi. Un cop allà, entrem a la torre Mori, que té 54 plantes i forma part del complex Roppongi Hills. Tot el conjunt es va acabar l’any 2003 i es va construir amb la idea de que fos possible viure a dins, sense necessitat de sortir fora a buscar res. Té apartaments, oficines, restaurants, cinemes, un museu, etc.
Nosaltres hem pujat fins a la planta 52, on hi ha un mirador que dóna tota la volta a l’edifici i es veu tot Tokyo. I després hem pujat un pis més per veure el museu d’art modern Mori, que no té una exposició permanent, i que allotja exposicions temporals de molta qualitat. Nosaltres hem vist una molt bona exposició d’un artista vietnamita que explica la guerra del seu país des d’un punt de vista molt personal. L’entrada pel museu i el mirador ens ha costat 1800¥ (14€).
Se’ns ha obert una mica la gana, i anem a dinar al Restaurant Gompachi, que està molt a prop. Aquest restaurant és famós perquè va inspirar un dels escenaris de la pel·lícula Kill Bill. És una típica taverna japonesa amb molt encant. A més, el menjar està força bé i a un preu raonable. Hem pagat 2500¥ (19€) per persona.
Hem tornat cap a l’estació central per fer la reserva del tren de demà. Ens han recomanat que fem la reserva del seient el dia abans, perquè normalment els trens van força plens. I no té cap cost afegit.
Quan ha començat a fer-se fosc hem tornat cap a Roppongi, perquè diuen que a la nit el barri agafa un aire de Blade Runner, amb els llums i el trànsit del carrer. És interessant veure la vida nocturna a una ciutat com Tokyo. Hem passat un dia intens, i aquest país pinta molt bé. Crec que ens ho passarem bé!
Avui agafem el nostre primer shinkansen (tren bala) i estem emocionats. El tren surt a les 10:33, però una hora abans ja estem voltant per les andanes fent fotos i observant tot el que passa. L’estació central és una ciutat subterrània amb rius de gent amunt i avall. I un continu de trens arribant i marxant amb una puntualitat total. Tot funciona al mil·límetre.
Un cop dins el tren, seiem i comprovem que és molt còmode, i l’espai entre seients és el doble d’un AVE espanyol.
Quan arribem a Nagoya anem a l’hotel Nishitetsu Inn (7.350¥/55€ hab. doble) a deixar les maletes i ens dirigim cap a l’estació de bus Oasis 21, que és un edifici modern arquitectònicament interessant. Té un sostre de vidre ple d’aigua que fa un efecte curiós a l’interior de l’estació. Aquí hem dinat, i hem acabat de constatar el que vàrem veure el primer dia. La majoria de gent no parla gens d’anglès, i de vegades és difícil entendre’s. Tot i així, les ganes que tenen d’ajudar-te fan que sempre s’acabi trobant una solució.
Entre una cosa i altra ja podem anar a l’hotel a fer el check-in. Anem al WC de la planta baixa de l’hotel i ens quedem al·lucinats. Al Japó tenen una obsessió amb els WC. Tots estan equipats amb una tapa que incorpora un rajolí d’aigua calenta per rentar-se, que es pot graduar en força i distància. També pots posar música. I aquest de l’hotel arriba al màxim; quan t’apropes s’aixeca la tapa automàticament
L’habitació és una mica més gran que a Tokyo, però continua sent petita. Tot i així, és força còmoda.
[bdotcom_bm bannerid=”2945″]
La tarda l’hem dedicat a visitar el centre de disseny, les torres espiral i l’edifici de Midland square. Nagoya és una ciutat moderna, amb edificis molt interessants. Malauradament no hem pogut anar al Museu de la Ciència, perquè està tancat. Aprofitem que estem a prop de l’estació central per fer la reserva del tren de demà. Ha passat un dia més, i cada cop estem més adaptats a aquest país.
Avui tenim dia de trekking, així que agafem el tren molt aviat per evitar les hores de més sol. Sortim a les 8 i abans de les 9 estem a Nakatsugawa. Davant de l’estació hi ha un bus que ens portarà fins al poble de Magome en mitja hora. És el primer bus que agafem i veiem que també funciona diferent. Es paga al baixar, en comptes de quan puges. Coincidim amb un grup de catalans que també volen fer el mateix que nosaltres.
El Nakasendo (camí enmig de les muntanyes) és l’antic camí que unia les ciutats de Tokyo i Kyoto durant el període Edo. Els 8 km. que uneixen el poble de Magome amb Tsumago estan molt ben conservats i és un trekking molt popular.
Magome és realment bonic. Cuidat fins a l’últim detall. Només per això ja val la pena venir fins aquí.
Comencem a caminar i els primers 2 km. són de pujada, però no gaire forta. S’arriba a una alçada de 810m des d’on es tenen unes bones vistes de les muntanyes. A partir d’aquí és bastant pla o amb baixada. Pel camí, els boscos són espectaculars i de tant en quant hi ha petits nuclis de cases. A mitja baixada hi ha una casa del segle XVII en el seu estat original i un senyor molt simpàtic et convida a entrar i a prendre te. A la taula hi ha un pot per deixar-hi la voluntat, però en cap moment demana res. Prenem te, deixem la voluntat i continuem.
Tres hores després de sortir de Magome, ja som a Tsumago. És semblant a Magome, però no està tan cuidat. Anem a un restaurant i mengem el més típic d’aquí, els gohei-mochi. Són unes broquetes d’arròs premsat banyades en una salsa de nous i sèsam.
Després de menjar i voltar una mica pel poble hem agafat un bus que ens ha deixat a l’estació de Nagiso. I allà hem agafat un tren fins a Nakatsugawa i després un altre fins a Nagoya.
Hem agafat el shinkansen abans de les 9 i hem arribat a Takayama a les 11:00. Aquest cop dormirem a un alberg, però ens hem agafat una habitació privada d’estil japonès. Tatamis a terra i futon. L’alberg és el Takayama J-hoppers (6000¥/45€ hab. doble). Allà mateix hem contractat un tour que surt a les 13:30 i que ens portarà a Shirakawa-go. Surt més barat que anar-hi en transport públic i és més còmode.
[bdotcom_bm bannerid=”2947″]
Hem aprofitat les 2 hores que tenim per anar a dinar. De casualitat hem anat a parar a un restaurant especialitzat en soba, ells mateixos es fabriquen els fideus i ho cuinen tot amb molta passió. Es diu Sumikyu. Ha estat un encert. Tot estava boníssim.
A l’hora en punt hem sortit amb el bus. Només som 6 persones. Dues japoneses, dues israelianes i nosaltres dos.
Shirakawa-go és un poble de muntanya, famós per les seves cases d’estil gassho-zukuri. Forma part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.
Les cases gassho-zukuri eren les típiques cases de camperols, que es construïen amb materials barats i que no s’haguessin de portar de lluny. L’estructura i l’interior és de fusta i el seu aspecte més peculiar és el sostre; molt alt i acabat amb un vèrtex molt pronunciat. Aquesta forma servia com a substitut de la xemeneia, permetia un espai d’emmagatzematge a la part alta i era molt bo per suportar les abundants pluges. El material utilitzat és la palla d’arròs, col·locada en una infinitat de capes que conformen un gruix considerable. A dia d’avui, les cases que queden d’aquest estil estan perfectament restaurades i són museus o allotjaments turístic. Tenen un cost de manteniment molt elevat i no és viable per una família normal.
Abans d’arribar al poble, el bus ens ha portat fins a un turó proper per tenir una panoràmica del poble. La vista és tan perfecte que té un punt d’irreal.
Quan hem arribat al poble ens han deixat lliures per fer la visita al nostre aire. I de sobte ha caigut un xàfec considerable que ens ha obligat a refugiar-nos a un petit museu. Ja que hi érem, l’hem visitat. Està dedicat als costums de la comunitat de Shirakawa-go, i el gestionen unes dones grans molt simpàtiques que ens han convidat a beure el sake tradicional del poble, que és de color blanc perquè no està filtrat. Aquest tipus de sake només es beu el dia de la festa anual del poble i la resta de l’any està prohibit fer-ne i vendre’l. Excepte en aquest petit museu que se’ls hi permet.
Quan la pluja ha parat una mica hem continuat la visita pel poble i hem entrat a la casa-museu Kanda-Ke, per veure com és una d’aquestes cases tradicionals per dintre. Són curioses de veure.
I se’ns ha passat el temps volant i ja és hora d’anar cap al bus per tornar a Takayama. Aprofitant que la guia del bus és de Takayama, li hem demanat que ens recomanés un restaurant on poguessim tastar la carn de vedella D.O. Hidagyu i que no fos un lloc únicament per turistes. Ens ha recomanat el restaurant Ajikuratengoku.
Així que li hem fet cas i hem anat a l’Ajikuratengoku a sopar. Ha estat espectacular. La vedella té un aspecte com de marbre i un gust exquisit. Et serveixen uns trossets petits i fins que t’has de cuinar al teu gust a una graella que hi ha incorporada al centre de la taula. S’acompanya amb verduretes i amanides, perquè la ració de carn és petita. S’ha de tenir en compte que el preu de la vedella d’aquest tipus oscil·la entre els 60€ i els 400€ el quilo.
DIA 6
El matí l’hem dedicat a visitar el centre de Takayama. És una ciutat molt petita que continua mantenint l’entramat urbà del segle XVII. El districte de Sanmachi-Suji és l’antic barri de mercaders i es conserva intacte. S’hi poden trobar moltes destil·leries de sake. També hi ha un parell de mercats matinals pel que s’hi pot donar un volt.
A la tarda feia una calor insuportable, voltant els 40ºC i hem decidit quedar-nos a l’alberg fins al capvespre.
Hem sortit equipats amb el trípode per fer fotos nocturnes del barri antic, amb tot tancat i sense gent. I passejant, hem arribat a un carrer ample on s’estava celebrant un festival local, amb moltes parades de carrer de menjar, gent ballant i cantant i jocs per a nens. No sabíem que hi havia aquest festa, i ha estat bé trobar-la.
El tren no surt fins a les 11:00, així que hem aprofitat per tornar a donar un volt pel districte de Sanmachi-Suji.
El viatge amb tren fins a Kanazawa ha estat molt tranquil, i a les 13:00 ja havíem arribat. L’hotel Toyoko-Inn Kanazawa (6.700¥/50€ hab. doble) té el check-in a les 16:00, així que decidim dinar a l’estació de tren. Al Japó, les estacions de tren són centres comercials, amb molts restaurants a l’interior. I s’hi pot trobar tot el rang de qualitat i preu. És una molt bona opció per menjar si tens temps d’espera per omplir.
[bdotcom_bm bannerid=”2948″]
Després de dinar hem agafat el shuttle-bus de l’hotel que ens hi ha portat gratis. L’hotel és un mastodont amb centenars d’habitacions, en ple centre de Kanazawa, amb un estil d’anys vuitanta. Després de fer el check-in sortim a donar un volt pel barri de samurais que està a prop de l’hotel, però tornem molt aviat. Estem en plena onada de calor i la temperatura és de 42ºC. Donem una ullada als informatius de la tele i no paren de donar imatges de llocs on fa moltíssima calor, i donen les típiques recomanacions en període de canícula.
Kanazawa és coneguda pels seus barris de samurais, molt ben conservats. I per un dels millors jardins del Japó, el Kenroku-en. Demà esperem que no faci tanta calor i es pugui aprofitar millor el dia.
Hem sortit molt aviat de l’hotel per aprofitar les hores de menys insolació. Hem entrat als jardins del Kenroku-en i ens ha encantat. Aquest és el tipus de jardí que esperàvem veure al Japó. Tot està cuidat perfectament i no hi ha res col·locat a l’atzar. Miris on miris, tot està on toca. Són uns jardins molt grans i donen per voltar unes hores.
Sortint d’aquí hem travessat un pont i hem anat a parar al castell. Té una zona restaurada que es pot visitar, i també està envoltat de jardins.
Quan començava a picar el sol, hem decidit anar a un lloc tancat. El lloc ideal era el Museu de D.T. Suzuki. Aquest senyor és qui va donar a conèixer la filosofia zen a occident, i té aquest museu dedicat en una casa que compleix a la perfecció amb la seva filosofia. Potser no és un dels llocs més visitats, però hem trobat que és força interessant. I la casa és extraordinària.
A la tarda ens hem trobat amb una festa popular al carrer de davant de l’hotel. És una exhibició de ball de colles diverses, vingudes d’arreu del país. Després d’una estona mirant l’espectacle, anem al barri de samurais (Nagamichi) que ahir no vàrem poder veure per la calor.
El barri és petit, però hi ha un parell de carrers que estan molt ben conservats i dóna una idea clara de com podia ser la vida en aquell temps.
Al vespre, hem menjat a les parades de carrer que han instal·lat a la zona on es fan els balls tradicionals.
A les 11:00 hem agafat el tren i arribàvem a Kyoto a les 13:00. Aquí hem llogat un apartament d’Airbnb, perquè hi estarem 4 dies. Hem quedat amb la propietària a un Starbucks i ens ha acompanyat fins a l’apartament. El més normal seria quedar directament al pis, però la dificultat d’entendre les adreces t’obliga a quedar a un lloc que sigui fàcilment identificable.
L’apartament és minúscul, i el bany encara més. Però té de tot i es veu confortable.
[bdotcom_bm bannerid=”2949″]
A la tarda hem anat a veure els jardins imperials. Són molt grans, però al ser estiu, no tenen l’espectacularitat que segur tenen a la primavera. Després hem anat a veure el mercat de Nishiki, que seria l’equivalent a la Boqueria a Kyoto. Tenen tots els productes per a la cuina japonesa que puguis necessitar i l’ambient és de molt moviment.
Aprofitant que tenim casa pròpia hem comprat menjar a un súper i hem sopat a l’apartament.
El matí l’hem dedicat a visitar la zona d’Higashiyama. És el districte més interessant de Kyoto. La primera parada ha estat el temple de Shoren-in, que és un temple molt agradable de visitar perquè no hi ha massa turistes.
Continuant cap al sud hem entrat a la zona del temple Chion-in, però està en obres i només hem pogut veure la gran campana. Més avall es troben el temple Yasaka-Jinja, dins un parc que té molt èxit entre els japonesos.
Sortint d’aquí s’entra al barri de Gion, conegut per ser el lloc on es poden veure les geishes. Nosaltres només hem pogut veure’n una, però ens ha agradat molt el barri. Sobretot un carrer amb cases de geishes que tenen uns murs exteriors de fusta que impedeixen la vista a l’interior.
Continuant més al sud s’entra a una zona molt turística, plena de botigues i restaurants, que desemboca al temple més conegut, el Kiyomizu-dera. És espectacular, i s’ha de veure, però la quantitat de turistes que hi ha és insuportable. Pràcticament no es pot caminar. Hem acabat tant cansats i acalorats que no ens hem quedat a dinar i hem tornat a l’apartament a menjar.
A la tarda hem anat a l’altra punta de la ciutat per visitar els temples zen de Daitoku-ji. El recinte estava obert i es podia voltar per tot el parc, però la majoria de temples estaven tancats. Tot i així, ha estat bé veure-ho.
De bon matí hem agafat el tren que ens ha portat fins a Arashiyama. El primer que hem fet ha estat anar al famós bosc de bambús. Realment, és tan bonic com tothom diu. I a primera hora no hi ha gaire gent i es pot gaudir molt millor. Allà mateix hi ha un temple amb uns jardins que són Patrimoni de la Humanitat; el Tenryü-ji. Hi hem entrat i ens hi hem passat una bona estona. Aquest jardí supera tots el que hem vist fins ara. És relativament petit, però el nivell de detall del jardí arriba a la perfecció.
Sortint del temple hem anat cap a un turó on hi ha el Parc de macacos d’Iwatayama. L’entrada la venen a baix, i després t’avisen que has de pujar 20 minuts a peu fins a arribar al parc. És una pujada fàcil, però no apta per a persones amb mobilitat reduïda. Al cim hi ha un munt de macacos en llibertat i una caseta a on hi pots entrar i comprar menjar per donar als animals. El menjar és equilibrat i sa (fruita fresca i cacauets). La particularitat és que els hi has de donar els aliments des de dins d’una gàbia, mentre els macacos estan lliures a fora. Té la seva gràcia, perquè l’animal està lliure i l’humà està engabiat.
A la tornada cap a Kyoto hem aprofitat per veure l’estació central. És immensa i d’un disseny molt avantguardista. Té 11 plantes d’alçada i l’última està dedicada totalment a restaurants, amb tot el rang de preus. I aquí és on hem dinat.
Després de reservar el bitllet de tren de demà, hem tornat a l’apartament. I al vespre hem tornat al barri de Gion per fer una visita nocturna.
Hem agafat el tren cap a Nara. Només és a 45 minuts de Kyoto i es coneix pel parc Nara-Koen, on hi ha més de mil cérvols lliures. Hi ha paradetes que venen unes galetes que encanten als cérvols. És divertit veure com els cérvols envolten als turistes que les compren i com les hi prenen, encara que se les amaguin a les butxaques.
Hem entrat a veure uns altres jardins, els d’Isui-en. I aquests, segurament, ja no es poden superar. Són extraordinaris. Si aneu a Nara no us els perdeu. Són la perfecció en jardineria. Hi ha un munt de jardiners, retallant i mimant constantment les plantes i flors amb unes tisoretes. Diuen que qui va dissenyar aquests jardins incorporava el paisatge dels voltants al propi jardí, de manera que tot formés un conjunt harmònic. I us assegurem que ho va aconseguir totalment.
Sortint d’aquí, hem anat al temple Todai-ji, on hi ha un buda immens que té moltes visites. És molt turístic, però la zona és prou gran com per poder visitar-ho tot amb tranquil·litat.
L’últim temple que hem vist és el Kasuga Taisha que té com a principal atractiu les més de dues mil llanternes de pedra que l’envolten.
De tornada a Kyoto hem passat per Inari. Aquí hi ha el conegut Fushimi-Inari Taisha. És un espai de muntanya on hi ha més de quatre mil portes vermelles de diferents mides, escampades per tota la muntanya. És una de les imatges més conegudes de Japó, i tot i que està ple de turistes, l’espai és tan gran que es pot veure sense aglomeracions.
Deixem les claus de l’apartament a la bústia i agafem el shinkansen cap a Tokyo. Tres hores més tard arribem i anem directament a la torre Nakagin, l’únic edifici que encara està en ús del moviment metabolista japonès. Hi hem llogat, per dues nits, un apartament càpsula. Tot i que ja sabíem que l’edifici estava en bastant mal estat, l’apartament està molt ben conservat i manté tot el mobiliari original. És com estar dins d’una pel·lícula futurista, però feta als anys 70. Ens hem passat mitja tarda gaudint de l’apartament i després hem anat amb metro fins al barri d’Asakusa per veure el temple més antic de Tokyo, el Senso-ji. Aquest temple budista és el més concorregut pels habitants de la ciutat.
Prop d’aquí hi ha la Tokyo Skytree; l’estructura més alta del Japó, amb 634 m. És una torre de radiodifusió i als seus peus hi té un centre comercial, des d’on es pot contemplar, aprofitant les terrasses dels bars. Quan hi hem arribat ja s’havia fet de nit, i estava totalment il·luminada, fent diversos jocs de colors. Només hi ha una construcció humana que la superi en alçada en tot el món; el Burj Khalifa de Dubai.
Hem sortit aviat per arribar d’hora a l’estació de Hakone Yumoto, que és el punt de partida per visitar tota la zona de Hakone. Aquesta zona és coneguda per la multitud de banys termals (Onsen) que hi ha, i per la proximitat del Mont Fuji.
Hem comprat el Hakone Free Pass, que és la millor manera de visitar la zona. Comprant-lo allà mateix val 4000¥ i permet utilitzar tots els mitjans de transport per dos dies. Bus, telefèric, vaixell i tren són totes les opcions que es poden utilitzar. El primer que hem fet ha estat agafar un bus que ens ha deixat a Moto Hakone, al costat del llac Ashimoto. I des d’aquí, el vaixell que creua el llac. La intenció era poder veure el Mont Fuji, però el dia és molt gris i no hi ha prou visibilitat. Des de l’altra banda del llac, teníem la intenció d’agafar el telefèric que travessa les muntanyes fins a Gora, però tampoc hem tingut sort. El trajecte l’hem fet amb bus, perquè estem en fase d’alerta per possibles erupcions volcàniques i s’ha suspès el funcionament del telefèric per precaució. La veritat és que se sent una forta olor a sofre per tot arreu.
Un cop a Gora hem anat a dinar al Tonkatsu Rikyu, famós perquè només fan Tonkatsu. Aquest plat consisteix en costella de porc empanada amb panko (arrebossat japonès). Aquí ho acompanyen amb una sopa de miso i verduretes. Estava molt bo, però una mica car.
A la tarda hem agafat el camí de tornada cap a Tokyo.
A primera hora hem marxat de la torre Nakagin i hem anat a deixar les maletes al mateix hotel que vàrem estar els primers dies. Després, hem tornat a agafar el tren cap a Hakone per anar a uns banys termals. A Japó s’anomenen Onsen i en aquesta zona n’hi ha molts. Nosaltres hem anat al Yunosato Okada. Estan separats per homes i dones, i està prohibit portar cap peça de roba. Majoritàriament, la gent que hi ha són japonesos, ja que hi tenen molta tradició. És una d’aquelles coses que s’ha de provar si aneu a visitar Japó.
Sortint de l’Onsen, però sense abandonar l’edifici, hi ha unes sales grans amb tatamis i coixins on t’hi pots relaxar després del bany. No cal dir que entre el bany i els tatamis ens hi hem passat una bona estona.
Quan hem tornat a Tokyo ja era una mica tard i només hem tingut temps d’anar a sopar. Hem tornat a un petit restaurant que hi ha prop de l’hotel i que és una opció bona i econòmica. És el Hidakaya, que forma part d’una cadena que es pot trobar a diferents llocs de Tokyo.
Hem agafat el tren cap a Nikko; un santuari que recorda la glòria del període Edo (1600-1868). Hi ha diversos santuaris xintoistes i temples budistes, i molts d’ells formen part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Destaquen el Tosho-gü, el Rinno-ji i el Futarasan-jinja. En un sol dia, s’ha de seleccionar una mica, perquè no es pot veure tot. A nosaltres ens ha agradat molt el Taiyüin-byo.
Al vespre hem tornat a Tokyo, per anar a sopar amb la nostra amiga Keiko. Hem quedat a l’estació de metro de Monzen-Nakacho i ens ha portat al restaurant Monzenjaya, on tothom és japonès i es sopa a una barra al voltant de la cuina, des d’on el cuiner passa els plats directament apropant-los amb una pala llarga de fusta. El menjar és bo, i retrobar-te amb couchsurfers que han estat a casa nostra sempre és un plaer.
Avui és l’últim dia, i no volem marxar sense veure el mercat central de peix de Tokyo. Així que després de fer el check-out i deixar les maletes a l’hotel, anem al mercat de Tsukiji. S’hi pot entrar lliurement i voltar, intentar no entorpir la feina. En aquest mercat majorista es mouen 2.400 tones de peix al dia en un ambient sorollós i caòtic. És una experiència veure-ho i perdre’s pels carrerons interns, observant com tallen les tonyines amb uns immensos ganivets.
El dia és plujós i canviem de barri, per anar a Harajuku. En aquest barri hi ha edificis moderns d’arquitectes reconeguts, on s’hi ubiquen les botigues més exclusives.
Però també hi ha una petita zona, anomenada Takeshita-Dori, on hi van a comprar les tribus urbanes més estrafolàries de la ciutat.
A mitja tarda, tornem a l’hotel a recollir les maletes per anar a l’aeroport d’Haneda. El nostre vol és a les 22:55, però volem aprofitar per arribar amb temps i dutxar-nos al mateix aeroport. Quan vàrem arribar vam veure que hi havia un servei de dutxes privades que et permetia l’ús per 45 minuts, pagant 1000¥. Pot semblar una mica car, però el servei és perfecte.
I això és tot. S’han acabat les vacances i una vegada més, tornem encantats d’un viatge. Sens dubte, Japó és un país que s’ha de veure i gaudir.