L’altre dia estàvem mirant unes fotos dels nostres primers viatges per posar-les a instagram. Fa unes setmanes vam decidir penjar-ne una o dues cada cap de setmana amb el hashtag #vintage. I això ens va fer pensar com han canviat els nostres viatges en aquests 25 anys. Moltes coses han evolucionat. Algunes a millor i d’altres a pitjor. Aquí us expliquem les nostres impressions.

Els avions

Als anys 90, volar era un luxe. Encara no s’havien inventat les baix-cost i els preus eren desorbitats. Les companyies anomenades “de bandera” (British, Lufthansa, Iberia, …) dominaven el mercat. Només compràvem un bitllet d’avió si era imprescindible i, en la majoria dels casos, suposava el 60-70% del cost total del viatge. L’any 1991 me n’anava a París amb uns amics, i descartàvem l’avió per car. Així que ja ens teniu a tots plegats agafant un tren de RENFE de Barcelona a Portbou, on canviàvem a un tren llit de l’SNCF que ens deixava a París. Quinze hores de viatge que substituïen les dues horetes que es triga en avió. Visca les baix-cost!

Les fronteres

A la major part del món, tot continua igual. Però a Europa el canvi ha estat radical. L’acord de Schengen eliminava les fronteres entre països de la Unió Europea i, des de llavors, podem viatjar per Europa sense haver de parar-nos a una barrera a ensenyar la nostra documentació. Als aeroports s’han suprimit la majoria de controls a l’arribada, si el vol té origen en un altre país europeu.

A la resta del món, les fronteres van canviant i, els requisits d’entrada, també es van adaptant a la situació que viu cada país. Poc a poc es van reduint els requisits de visat, però l’evolució encara és molt lenta.

Els diners

Això sí que ha estat una revolució. L’entrada de l’euro ens ha facilitat molt el moviment dins la Unió Europea. I si no que els hi preguntin a les oficines de canvi que s’amuntegaven a les fronteres. La majoria han desaparegut, i als aeroports en queden molt poques. Només per als passatgers procedents de fora de la Unió Europea.

Però no només ha canviat això. A la majoria de destinacions mundials, havíem de portar tots els diners en metàl·lic, perquè les targetes de crèdit espanyoles no es podien fer servir a molts països. Canviàvem les nostres pessetes en dòlars al nostre banc a Barcelona, que ens cobrava una comissió. I a l’arribada al país de destinació ens tornaven a cobrar comissió per canviar a la moneda local.

A més, els viatgers amb motxilla érem l’objectiu perfecte dels lladres, perquè sabien que portàvem tots els diners del viatge a sobre. Per evitar problemes, ens distribuíem els diners per tot arreu. El que necessitàvem per al dia, a la butxaca. I la resta, una mica a la motxilla, una altra mica a la bossa de mà, i el gruix principal a la típica ronyonera-lapa sota la samarreta.

Les guies de viatge

No patiu! Fa 25 anys ja existia la Lonely. Mai podrem agrair prou a Lonelyplanet el que van fer per nosaltres en aquells viatges. Sense la guia hauria estat impossible viatjar a moltes de les destinacions aquella època. A dia d’avui, encara hi ha qui l’anomena la Bíblia. I us podem dir que als anys 90, ho era. Heu de tenir en compte que no existia internet i l’única referència que podies tenir era el que et deia la guia. Tot i així, les actualitzacions no eren com ara i, de vegades, et podies trobar que el hostel, restaurant… ja no existia. Però formava part de l’aventura i t’hi adaptaves.

Ara, sovint portem una Lonely, però també consultem molt blocs de viatge, la viquipèdia i qualsevol altre cosa que creiem que ens pot ajudar a fer-nos el viatge més fàcil i millor.

La tecnologia

La revolució portada al màxim nivell. Als 90, quan marxaves de viatge, la desconnexió era total. No existia internet ni telèfons mòbils. Així doncs, quan sorties de Barcelona, deixaves de saber res del que passava allà. En aquells anys, viatjàvem en grup, i trucàvem cada 4-6 dies a la família. Però era molt car, així que cada cop trucava un de nosaltres i després passava l’encàrrec a la seva mare perquè fes una cadena amb les altres mares avisant que estàvem vius. Per fer-vos una idea del preu de la trucada, el 1997 a l’Índia, havies d’anar a una oficina postal per fer una trucada internacional i et facturaven per minut. Cadascun d’aquests minuts podia costar 5€ i el nostre pressupost de viatge per cada persona/dia era de 10€.

Si volies saber el que passava a Barcelona, havies de buscar un quiosc al centre d’una gran ciutat que tingués un diari espanyol. No era fàcil, i només acostumava a haver-hi l’ABC. A més, no era el del dia. Podia ser de dos o tres dies abans, però ens era igual perquè només era per saber si havia passat alguna cosa rellevant.

Us expliquem una cosa que ens va passar l’any 1995 al Marroc perquè veieu com anava tot plegat. Jo sempre preparava l’itinerari de viatge, i en deixàvem còpia a la família, perquè es fessin una idea de per on paràvem. De vegades el seguíem, i de vegades el canviàvem en funció de les circumstàncies. En aquest cas, vam fer un canvi d’ordre important. En comptes d’anar cap a l’Atlas, vam anar primer cap al desert de Merzouga. Hi vam estar uns dies i va passar més temps de l’habitual sense trucar a casa, perquè no hi havia telèfon. Quan ja vam sortir del desert ens vam dirigir cap a les gorges del Dades i allà ens vam trobar amb uns catalans. Parlant d’on veníem i a on anàvem ens van dir que feia uns dies que a la zona d’Asni hi havia hagut unes pluges i unes inundacions bestials que havien arrasat el poble. Hi havia diversos morts i ferits. Justament, en aquells dies hauríem de ser allà si no haguéssim canviat l’itinerari. I llavors vam pensar en les nostres famílies. No sabien res de nosaltres i l’itinerari deia que estàvem a Asni el dia de les inundacions. Tan aviat com vam poder, vam anar a buscar un telèfon que permetés fer trucades internacionals per trucar a casa. Com us podeu imaginar, les nostres famílies ja havien trucat a l’ambaixada i als hospitals. Per sort, no ens havia passat res i les nostres famílies ja podien estar tranquil·les.

Estem convençuts que les noves tecnologies ens han facilitat molt els viatges, però també ens ha fet perdre una mica d’autenticitat. Abans, arribaves a un lloc i no havies vist mai cap imatge. La sorpresa i l’impacte era brutal. Quan tornaves a casa t’assabentaves dels fitxatges del Barça i de què havia passat a la ciutat i al país. Mentre eres fora, no pensaves ni un sol segon en la feina. Tot i així, no ho canviem. Visca les xarxes!

La fotografia

Quantes fotos feu ara quan aneu de viatge? 1000? 2000? Fa 25 anys eren 4 carrets de 36, com a molt. No podies fer gaire proves, perquè se’t podien acabar els carrets. I el més important! No sabies com havia quedat la foto fins que no tornaves a casa i les portaves a revelar. L’emoció era màxima quan anaves al Fotoprix a recollir les còpies en paper. Tenies en ment alguna de les fotografies que havies fet, i volies veure si havia sortit bé. El resultat no era sempre l’esperat, però el fotògraf era el que era. Tampoc podíem retocar-les, així que les ensenyàvem tal qual. Ara, tot és molt més fàcil. En la fotografia, tampoc volem tornar enrere.

L’equipament

Un altre monument hauríem de fer a Decathlon. Quan vam començar a viatjar, no existia. I pocs anys després va aparèixer Coronel tapioca, però era bastant car. Tot i així, hi anaves a comprar complements de viatge que eren molt útils. Ara, amb Decathlon, tens tot el que necessites per a un gran viatge i a uns preus molt assequibles. I pensar que el primer llençol-sac que vaig tenir el va fer la meva mare cosint un llençol de llit doble. Estem convençuts que no hi ha ningú dels que llegiu aquests post que no tingui res d’aquesta marca.

La massificació

La millora de les comunicacions i el baix cost del avions ha apropat el món dels viatges a molta més gent. cada cop hi ha més persones que s’atreveixen a viatjarpelmon (com he colat el link, eh?).

Sens dubte, és positiu que cada cop més persones viatgin. Com deia Miguel de Unamuno, “el racismo se cura viajando”. Hi ha uns quants polítics que els hi convindria viatjar una mica més.

Però aquest increment del turisme, ha comportat la massificació dels llocs més coneguts. Nosaltres encara tenim al cap moltes imatges de viatges passats, i quan veiem fotos actuals ens entristim una mica. Recordem aquella cabana dalt d’un penya-segat a Varkala (Índia), on només estàvem nosaltres, una cabra i un senyor que passava cada dia a llegir-nos la mà. S’oblidava que érem els mateixos del dia anterior i llegia un futur diferent. Conclusió: el futur és incert.

I aquella badia de Ha long (Vietnam) on només hi havia un vaixell turístic. O aquella platja de Hoi An, només per a nosaltres.

Però encara hi ha molt llocs intactes al món. Nosaltres tenim un lema: “els paradisos existeixen, però estan a dotze hores en autobús“. És molt difícil trobar un lloc intacte amb un aeroport al costat. Els llocs més autèntics precisen d’un esforç en el desplaçament. Però gairebé sempre, compensa.

Portem 25 anys viatjant, i continuem amb les mateixes ganes. El món és molt gran i només hem vist una petita part. Estem infectats per aquell virus que es manifesta a l’avió de tornada d’un gran viatge, que fa que comencem una conversa amb una frase: I l’estiu vinent on anem?