Introducció
Iran és un país fascinant. La imatge negativa que ens arriba pels mitjans de comunicació no té res a veure amb el que hi trobem al viatjar-hi. La gent és molt amable i hospitalària i la riquesa cultural és extraordinària. Començant per l’antiga Pèrsia, continuant per les meravelloses ciutats del desert i acabant per l’impressionant art islàmic; Iran és un país que val la pena veure. A això hi hem d’afegir unes molt bones infraestructures i una gastronomia remarcable. Sens dubte, Iran és un país al que tot viatger hi ha d’anar, com a mínim, un cop a la vida.
Nom oficial del país: República Islàmica de l’Iran
Població: 63.037.517 hab (2010)
Capital: Teheran 8.778.5355 hab (2010)
Nacionalitats i ètnies: 61% perses, 16% àzeris, 10% kurds, 13% altres.
Idioma: farsi (persa).
Religió: 99,4% musulmans, 0,6% altres.
Règim polític: República Islàmica, teocràcia.
PIB per càpita: 4.416 euros (2015)
Inflació: 20%
Hora local: UTC+3:30, UTC+4:30 a l’estiu
Electricitat: 230V/50Hz
Passaport amb 6 mesos de validesa mínima a l’entrada. Fa falta visat per a ciutadans espanyols en viatge turístic. El passaport no ha de tenir cap segell d’Israel.
En principi, quan el motiu de la visita és el turisme, es pot obtenir el visat a l’aeroport d’entrada. Però les autoritats iranianes es reserven el dret d’admetre l’entrada del sol·licitant, i s’han donat casos en els que s’ha denegat. Per tant, es recomana que es tregui el visat a l’ambaixada d’Iran al teu país abans de començar el viatge.
El procés no és ni senzill, ni barat, ja que primer de tot es necessita un codi d’autorització que s’ha de sol·licitar al ministeri d’assumptes exteriors iranià. Un cop es té aquest codi, es pot sol·licitar el visat a l’ambaixada. Tot aquest procés pot trigar més d’un mes.
La millor opció és contractar-ho tot amb una empresa que us ho gestioni. Nosaltres vàrem encarregar-ho a Irantravel i va ser molt fàcil. Tot i així, el procés també tarda més d’un mes. El preu per persona, incloent totes les taxes, va ser de 120€ per persona.
Recordeu comprovar sempre aquesta informació abans de sortir a la web del Ministeri d’assumptes exteriors
No hi ha vacunes obligatòries.
Un dels enigmes que teníem abans de viatjar a Iran era el dels preus. L’alta inflació del país fa difícil preveure els costos del viatge i, la impossibilitat de poder treure diners amb targeta obliga a portar tots els diners en efectiu. Finalment, el viatge ens ha sortit per 38€ per persona i dia, sense incloure els bitllets d’avió. Per tant, Iran està a la franja dels països barats per al viatger europeu.
És recomanable anar canviant els diners a mesura que els necessitem, ja que el rial es va devaluant progressivament. Actualment (agost 2016), el canvi és 1€=39.500 rials. En tres setmanes de viatge ha passat de 38.500 a 39.500. Aquest és el canvi que ofereixen a les oficines de canvi, que és sensiblement superior (un 15%) al que surt a www.xe.com , que és el canvi oficial. Us recomanem que canvieu sempre a les oficines de canvi, que ofereixen aquest 15% superior al del banc. A més, el tràmit és molt més ràpid.
També heu de tenir en compte que molta gent utilitza el “toman” per indicar els preus dels productes. Un “toman” són 10 rials. Per tant, quan us diguin el preu en “tomans” només heu d’afegir un zero. El problema és que moltes vegades no et diuen que estan parlant amb “tomans” i et pots portar un ensurt a l’hora de pagar. Al principi costa una mica, però amb els dies hi vas agafant la pràctica. A tot arreu haureu de pagar amb rials, a excepció dels hotels que també permeten fer el pagament amb euros o dòlars.
Anem al gra… Una manera de fer-se una idea dels costos del país és donar uns preus d’aquelles coses que utilitzes més habitualment. Aplicarem el canvi d’ 1€=39.000 rials, que és la mitjana del nostre viatge. Així doncs:
1 ampolla d’aigua petita a botiga – 5.000 rials (0,13€). Als restaurants costa entre 5.000 i 10.000 rials.
1 ampolla d’aigua gran a botiga – 10.000 rials (0,26€). Als restaurants costa entre 10.000 i 15.000 rials.
1 refresc a la botiga – 10.000 rials (0,26€). Als restaurants costa entre 10.000 i 25.000 (0,64€).
1 entrepà de falafel al carrer costa al voltant de 35.000 rials (0,90€), i si és de kebab de pollastre al voltant de 70.000 rials (1,80€).
1 plat de menjar iranià com pot ser un kebab amb arròs o un dizi (estofat de xai amb cigrons) pot anar dels 100.000 rials (2,60€) a un restaurant senzill, a 250.000 (6,40€) a un restaurant de gama mitja.
1 bitllet de metro de Teheran només costa 7.500 rials (0,19€).
1 taxi per un trasllat dins d’una ciutat no hauria de costar més de 50.000 rials (1,30€), però un turista rarament pagarà menys de 100.000 rials (2,60€).
1 trasllat amb bus VIP entre dues ciutats (300-400 km) costa entre 200.000 i 300.000 rials (5,10-7,70€)
1 ticket de museu, mesquita, jardí persa,… Pràcticament tots tenen un preu de 200.000 rials (5,10€). Són pocs els llocs que valen menys.
1 nit d’hotel en habitació doble (standard 2 estrelles) – 55€ a Teheran i entre 25-45€ a la resta de ciutats.
Resumint, heu de comptar que un dia de viatge per Iran costa entre 35 i 50€ per persona i dia.
En el nostre cas ens ha sortit per 38€ per persona i dia.
Si voleu estalviar, podeu fer els enllaços entre ciutats utilitzant el bus nocturn. Si agafeu un bus VIP és molt còmode i podreu dormir. Així us estalviareu la nit d’hotel i guanyareu dies de viatge.
També és convenient que feu una ullada a Numbeo per fer-vos una idea més exacta dels preus.
Nosaltres ens hem allotjat de tres maneres: alberg, casa tradicional i hotel convencional. No hem fet “couchsurfing” tot i que hi ha molta oferta i la gent que hem anat trobant, i n’ha fet, està molt contenta. A ciutats com Kashan o Yazd és molt recomanable allotjar-se a una casa tradicional. Són cases que estan construïdes al voltant d’un pati central, amb les habitacions al voltant. L’espai central és un bon lloc per passar-hi estones llegint o socialitzant-se amb altres hostes.
Els hotels (standard 2 estrelles) ofereixen bons preus i uns serveis bàsics. Acostumen a tenir un aspecte antiquat, però un nivell de neteja acceptable.
L’alberg només el vàrem utilitzar a Isfahan, i n’estem força contents. Ha estat el lloc més econòmic on hem dormit, i l’únic inconvenient era que no teníem bany a l’habitació.
El nostre viatge ha estat al mes de juliol-agost, i no hem fet cap reserva prèvia. Únicament a Isfahan vam haver de voltar una mica per trobar allotjament. A la resta de llocs vam trobar lloc a la primera opció.
Els preus no són fixes. Normalment, quan arribes i preguntes el preu, et diuen un preu superior sobre el que ells mateixos es fan un regateig. Sobre aquest preu encara pots demanar un descompte suplementari d’un 10%, que habitualment accepten.
Els nostres allotjaments en aquest viatge han estat els següents:
Teheran – Markazi Hotel (també s’anomena Iran central): cèntric, net, mida habitació correcta, bona wifi, esmorzar complert i bo, staff (Fàtima) ajuda i resol dubtes. Preu 54€ (hab. doble amb bany).
Tabriz – Morvarid Hotel: cèntric, net, mida habitació correcta però molt bàsica, wifi bo però no arriba totes les habitacions, esmorzar estandard, staff poc proactiu però amb bona actitud. Preu 1.000.000 rials (26€) hab. doble amb bany.
Kashan – Sadeghi traditional house: al costat de les cases històriques, net, mida habitació correcta, wifi poc fiable, esmorzar bo, staff molt atent tot i no parlar gaire anglès. Preu 1.100.000 rials (28€) hab. doble amb bany.
Yazd – Orient hotel (casa tradicional): a 50m de la mesquita del divendres, net, mida habitació petita, wifi acceptable però no arriba a totes les habitacions, esmorzar bo i molt complert, staff molt amable i de gran ajuda. Preu 30€ (hab. doble amb bany).
Kerman – Akhavan hotel: allunyat del centre, net, mida habitació gran, bona wifi, esmorzar molt bo i també s’inclou en el preu el sopar-buffet de cuina iraniana de set plats boníssim. Staff molt simpàtic, atent i resolutiu. Preu 45€ (hab. doble amb bany incloent sopar).
Shiraz – Niayesh boutique hotel: cèntric, net, mida habitació acceptable, pèssima wifi pràcticament inservible, esmorzar bo i molt complert. Staff a recepció antipàtic, inútil i ofereix tours a preus excessius. Preu 41€ (hab. doble amb bany). Aquest és l’únic que no recomanem.
Isfahan – Amir Kabir hostel: cèntric, net, habitació molt bàsica, wifi acceptable, esmorzar senzill, bany compartit. Staff amable i d’ajuda. Ofereixen tours a molt bon preu. Preu 700.000 rials (18€) hab. doble sense bany. No us refieu de la simpatia del taxista que volta per allà. A nosaltres ens va fer la “pirula” amb el preu del taxi. En canvi, el Zandi (que organitza els tours), és de total confiança.
Ahhh! I també vàrem dormir al pati central d’un caravanserrall al desert de Maranjab. Va ser una experiència inoblidable.
La gastronomia iraniana és una barreja de totes les cultures que han passat pel país al llarg de la història. Majoritàriament, els plats porten algun tipus de carn. És difícil trobar-hi plats vegetarians.
El plat més conegut és el tradicional kebab, de pollastre o xai, que s’acostuma a acompanyar d’arròs i/o pa. Als restaurants és més habitual veure’l servit al costat d’una muntanya d’arròs especiat, mentre que a les petites botiguetes de carrer es serveix dins del pa per poder-te’l menjar caminant. Recordeu que Iran és un país musulmà i no trobareu porc enlloc.
A tots els restaurants us posaran sempre un cistellet amb força pa. El més habitual és el “sangak”, fet al forn amb farina integral, tipus coca i amb molts forats. Però també és possible que us en posin un altre tipus anomenat “lavash”, que està fet amb farina blanca i és molt fí. Té com un petit relleu que, a primer cop d’ull, sembla que t’hagin portat un tovalló. No té gaire gust. És més per acompanyar. També és possible que us serveixen, sense demanar-ho, una petita amanida amb tomàquet i cogombre.
El plat estrella del país és el “dizi”, també anomenat “abgusht”. Es tracta d’un estofat de xai que porta cigrons, mongetes, tomàquet, patata i espècies. Es serveix en uns recipients de fang (ara també d’acer) que són com uns gots grans. També et porten un bol buit i un morter. La manera tradicional de menjar-lo és de manera separada. Primer s’aixafa enèrgicament tot el que hi ha dins el pot amb el morter i després es posa el líquid a dins del bol que ens han donat. Se li afegeix pa a trossets al brou, convertint-ho amb una sopa de pa molt gustosa. Aquest seria el primer plat. Un cop ens hem menjat la sopa, posem la resta dins del bol i ens ho mengem com a segon plat. El procediment vindria a ser semblant a la tradicional escudella i carn d’olla de la cuina catalana. No cal dir que aquest plat et dona energia per a tot el dia.
Un altre plat tradicional és la Kufteh Tabrizi que, com el seu nom indica, té el seu origen a la ciutat de Tabriz. Es tracta d’una gran mandonguilla feta amb una barreja de carn de vedella, arròs, porros, ceba, pèsols, menta, julivert i espècies. A l’interior s’hi posa ou dur, nous, ceba fregida i albercoc sec. Es serveix dins del suc que s’ha fet al bullir-la i amb un gran bol de pa per poder sucar. És un altre plat deliciós i tant o més energètic que el “dizi”.
També és habitual menjar iogurt, en amanida, amb menta i all. O barrejat amb fruita fresca. Es pot menjar com entrant o de postre. I també pot ser la beguda de l’àpat. En aquest cas, s’anomena Ayran i està barrejat amb aigua per fer-lo més líquid.
Els postres tradicionals són els baklava, compartits amb tots els països d’Orient mitjà. Són uns dolços de pasta fil·lo farcits de nous o festucs picats, i endolcits amb mel.
Els gelats també són molt populars, i acostumen a estar aromatitzats amb safrà o aigua de roses.
Pel que fa a les begudes, la més habitual és el te. Es pren a totes hores i en qualsevol situació. En alguns restaurants l’ofereixen directament i en alguns casos, gratuïtament.
Les begudes alcohòliques estan prohibides des de la revolució islàmica. És una llàstima, perquè Iran tenia una gran tradició vinícola. De fet, el raïm Syrah rep el seu nom per ser la varietat autòctona de la ciutat iraniana de Shiraz. El més proper que trobareu a una beguda alcohòlica és la cervesa sense alcohol, similar a la que es pot trobar a casa nostra. El preu és més car que qualsevol altre refresc.
Per últim, també dir-vos, que estan creixent els llocs de fast-food amb estètica occidental, on ofereixen pizzes, hamburgueses, etc. Si teniu “mono” d’aquest tipus de menjar, pot ser una opció. Però no espereu gran cosa. I de fet, si voleu fast-food, ja que esteu a Iran, agafeu un kebab a qualsevol botigueta de carrer. És molt millor.
Si us agafa gana i us fa mandra fer sis hores d’avió fins a Teheran, sempre podeu fer un àpat persa al restaurant “El rincon persa” al carrer Floridablanca 85 de Barcelona.
BUS
El bus és el millor mitjà de transport per moure’s pel país. Les carreteres estan en bones condicions i hi ha multitud d’empreses que fan rutes que uneixen totes i cadascuna de les ciutats importants. Les estacions de bus acostumen a estar a les afores de la ciutat, i s’ha d’agafar un taxi que et porti al centre.
S’ha d’anar amb compte i contractar una bona companyia, que tingui busos nous i còmodes. Els millors busos s’anomenen VIP bus i permeten reclinar molt el seient. També són molt amples. De fet, a cada filera hi ha dos seients a una banda i un de sol a l’altra.
Si voleu estalviar i guanyar dies de viatge, és una bona opció traslladar-se amb un bus nocturn. Podreu dormir força bé i us estalviareu la nit d’hotel.
Els preus són molt econòmics. Un VIP bus entre dues ciutats (300-400 km) costa entre 200.000 i 300.000 rials (5,10-7,70€)
TAXI
Normalment, no acostumem a utilitzar gaires taxis quan viatgem pel món, però en el cas d’Iran es fa imprescindible. Com hem dit a l’apartat anterior, el bus és el millor per desplaçar-se entre les grans ciutats, però per desplaçaments curts o si volem anar a diferents llocs en un dia, haurem d’agafar taxi. Un desplaçament dins d’una ciutat no hauria de costar més de 50.000 rials (1,30€), però un turista rarament pagarà menys de 100.000 rials (2,60€). I si voleu fer un recorregut de 150 km i que ocupi una tarda us pot costar al voltant de 800.000 rials (20,50€). Un recorregut de tot un dia i 400 km pot costar 1.800.000 rials (46€).
TREN
La xarxa de tren uneix les principals ciutats i els trens són còmodes, nets i moderns. Però són un mitjà de transport força més lent que el bus i no són gaire puntuals. Tot i així, nosaltres el vam agafar per anar de Kashan a Yazd i en vam quedar contents. Aquest recorregut de 400 km en vagó amb aire condicionat ens va costar 250.000 rials (6,50€) que és un preu similar al del bus.
METRO
S’estan construint xarxes de metro a vàries ciutats, però actualment només està en funcionament a Teheran. És la millor manera de moure’s per la ciutat i a un preu ridícul. El bitllet senzill costa 7.500 rials (0,19€). Obre de 5:30 a 22:30 tots els dies.
Només té una pega. Degut a la possibilitat d’assetjament a les dones, el primer vagó i mig i l’últim estan reservats únicament a les dones. A la resta hi poden anar tant homes com dones.
No és difícil saber on pujar i baixar, perquè tots els rètols estan en anglès, a més de farsi.
A PEU
Moure’s a peu per les ciutats és un malson. Els cotxes ocupen la majoria de l’espai públic i no respecten gens als vianants. Hi ha molts encreuaments sense semàfor i, encara que n’hi hagi, tampoc el respecten. La millor manera de creuar un carrer és al costat d’un autòcton, seguint el seu ritme. Les voreres també és possible que estiguin ocupades per vehicles aparcats o per extensions dels comerços.
La majoria de les voreres es van adaptar per a minusvàlids després de la guerra Iran-Irak, ja que hi havia milions de persones amb amputacions. A dia d’avui es produeix un fet curiós. Les voreres continuen amb petites rampes per pujar i baixar, però perquè no hi pugin les motos han posat “postes” per tot arreu. D’aquesta manera no hi pugen ni motos ni minusvàlids.
El clima és continental sec o desèrtic. Tot el país és àrid o semi-àrid, exceptuant la costa del mar Caspi on el clima es subtropical.
A la zona nord-oest els hiverns són freds amb intenses nevades i temperatures sota zero. La primavera i la tardor són de clima suau, mentre que l’estiu és sec i calorós.
A la resta del país, els hiverns són suaus i els estius molt càlids, amb mitjanes diàries de més de 38ºC el mes de juliol. Les precipitacions són mínimes tot l’any.
Iran no és un país amb bona fama internacional. Uns fanàtics religiosos, l’eix del mal, terroristes, … son algunes coses que hem sentit a dir. Aquesta és la imatge que la majoria de mitjans de comunicació ens han estat venent d’aquest país. Deixant de banda el que puguin fer o dir els seus dirigents, us podem dir que el poble iranià són una gent meravellosa. Nosaltres portem 25 anys viatjant pel món i, sens dubte, Iran és el país on ens hem sentit més a gust amb la seva gent.
El tracte envers nosaltres, els turistes, és sensacional. Tenen moltes ganes d’agradar i que marxem contents a casa nostra. I entre ells, el tracte és de molt respecte i educació. No hem vist ningú escridassant-se, ni cap baralla o agressió al carrer. Bé… Hauríem de deixar a part l’iranià que circula dins d’un vehicle de quatre rodes. Aquí es transformen i es converteixen en uns éssers perillosos disposats a acabar amb la vida de tot el que els envolta i d’ells mateixos.
Ens han passat coses tan sorprenents com que un venedor de catifes perdi mig dia per ensenyar-nos el basar, dinar amb ell i xerrar de qualsevol cosa. O que una dona que anava asseguda al costat nostre al tren, després d’estar parlant una estona, ens acompanyi fins a la parada de taxis i ens pagui el trajecte que ens portarà de l’estació fins al nostre hotel. O entrar a un restaurant (fora d’hores) només per prendre un refresc, i que al sortir no ens vulgui cobrar. O que, hores després d’un checkout, tornis a l’hotel a esperar el taxi i el senyor del taulell t’ofereixi la seva pròpia habitació perquè t’estiris a descansar mentre no es fa l’hora. O que una noia s’apropi a tu (a les 13:00 a 45ºC) i t’ofereixi portar-te a l’hotel en cotxe perquè no passis tanta calor pel carrer. Digueu-me algun lloc del món on us hagin passat aquestes coses.
Els botiguers et conviden a entrar als seus comerços i en cap moment et pressionen perquè compris. I si t’interesses per unes catifes de seda de 2000€, dient prèviament que no tens diners per comprar-les, te les ensenyen totes i te les deixen desplegar i tocar tant com vulguis.
És habitual que t’aturin pel carrer i et preguntin d’on ets i què penses d’Iran i dels iranians. Tenen moltes ganes d’agradar i de conèixer gent estrangera.
El millor moment per interactuar amb la gent local és al capvespre, quan la calor baixa i ja es pot sortir fora de casa. Llavors, els iranians envaeixen tots els parcs i, parlen, juguen, canten i fan pícnic. Si volguessis, podries sopar cada dia amb una família diferent. Tothom t’ofereix seure amb ells i també menjar. Els més joves practiquen anglès amb tu i tradueixen als més grans.
Si hi ha una cosa que ens preocupa als occidentals, és la vestimenta. Si viatges a Iran, s’ha de vestir seguint unes normes. En el cas dels homes, poden anar amb màniga curta però amb pantalons llargs. Les camisetes sense mànigues i els pantalons curts no estan permesos. En el cas de la dona és una mica més complicat. S’ha de portar mocador islàmic, màniga llarga i faldilla llarga o pantaló llarg. Si es porta pantaló, la camisa ha de tapar el cul, perquè no es vegi la forma.
Si hem de ser sincers, a dia d’avui, aquesta vestimenta s’està relaxant una mica. Les noies joves porten el mocador cada cop més enrere, veient-se més de la meitat de cabell. Les mànigues llargues s’han convertit en mitja màniga, i els vestits amples són cada cop més ajustats.
Ens va sobtar l’obsessió que tenen per operar-se el nas. Els perses (per norma general) tenen un nas mida XL, i es veuen moltes noies amb el nas operat i moltes altres amb un esparadrap al nas que denoten l’operació recent. També hi ha nois que s’operen, però en són menys.
En tot el viatge no hem patit cap intent de robatori ni cap estafa. Això si; els taxistes són com a tot el món. En pots trobar de molt legals, però n’hi ha que no ho són tant. Sempre s’ha de pactar el preu abans de pujar o podeu tenir discussions a l’arribada.
Volem agrair a tots els iranians que ens hem anat trobant pel viatge: la seva ajuda, l’amabilitat i la simpatia. Gràcies per ser com sou, no canvieu mai!
Arquitectura islàmica molt ornamentada, runes de l’imperi persa, arquitectura de fang, deserts inhòspits i jardins perses.
L’itinerari que us proposem és el que vàrem fer nosaltres el juliol-agost de l’any 2016. Hi vàrem estar 21 dies en total, incloent els vols d’anada i tornada. El recorregut el teniu en el següent mapa.
TEHERAN
És la capital del país, i té més de 15.000.000 d’habitants incloent-hi l’àrea metropolitana. És un absolut caos de circulació, amb embussos a tot hora. Podeu estar bloquejats a un carrer encara que siguin les tres de la matinada.
Nosaltres només vam estar-hi com a punt d’entrada i sortida del país, i no vam dedicar gaire temps a visitar-la. Segur que hi ha molts llocs interessants per veure, però vàrem preferir dedicar aquests dies a altres zones del país.
TABRIZ
Tabriz és la principal ciutat de l’Azerbaidjan iranià i forma part de la Ruta de la Seda. És, per tant, la ciutat que uneix Asia i Europa a través de Turquia. No és estrany doncs, la seva orientació comercial i una gent que es sent còmode amb el forani.
El basar és l’essència de tot això. La construcció actual és del segle XVIII, però la seva existència es remunta molt més enllà. El viatger venecià Marco Polo ja en parlava a les seves cròniques (segle XIII). Ocupa un espai de 7 km2 que el converteixen en un dels més grans del món. Està construït amb parets i sostres de maó, amb obertures que permeten l’entrada de llum natural. La distribució dels comerços és de tipus gremial, destacant la zona dedicada a les catifes i la d’espècies.
Ens va cridar l’atenció les botigues que venen tela de color negre per fer els xadors. En tenen dotzenes de diferents textures i qualitats amb uns subtils estampats, també en color negre. Des de l’any 2010, el basar de Tabriz, forma part del Patrimoni Mundial de l’Unesco.
L’altre atractiu destacat de Tabriz és la mesquita blava, que data de l’any 1474 i era una de les més belles del món. Fins i tot, un dels capítols de “Les mil i una nits” transcorre dins d’aquesta mesquita. Malauradament, un terratrèmol la va destruir parcialment. A dia d’avui encara es poden veure part de les rajoles blaves originals de la façana i també a l’interior. Val la pena pagar els 150.000 rials (4€) de l’entrada per poder gaudir relaxadament de la bellesa que encara manté.
De l’època mongol (segle XIV) hi ha les restes de la fortalesa Arg-e Tabriz. Només queda en peu una mastodòntica porta d’entrada feta de maó.
Al sud-est de la ciutat (8 km) hi trobem el parc El-Gholi, que és un dels llocs preferits dels locals per passar-hi el dia en família. La zona més concorreguda és la dels voltants del llac, i l’edifici hexagonal situat al centre. Hi ha zones de pícnic, restaurants, paradetes, parcs infantils, i fins i tot un càmping. Les zones enjardinades estan molt cuidades i és un bon lloc per passar-hi una estona veient l’alegria de la gent. Si hi aneu, sereu una atracció més. És molt probable que us demanin fer-se fotos amb vosaltres.
KANDOVAN
Kandovan és un poble situat 55 km al sud de Tabriz, a l’Azerbaidjan iranià. Es caracteritza per les seves cases troglodites, de forma cònica, excavades a la roca volcànica i que estan habitades des de fa més de 800 anys. El material que forma aquestes cases s’anomena lahar i és fruit de l’erupció del volcà Sahand, situat molt a prop. La seva consistència és similar a la del formigó, i això el fa idoni per a construir-hi les cases al seu interior. La forma cònica es producte del pas dels anys i l’erosió de l’aigua. Qui hagi estat a Turquia ho trobarà molt similar a la Capadòcia, però creiem que a Kandovan és molt més autèntic, ja que avui encara hi viuen unes sis-centes persones.
Per arribar-hi, la combinació en bus és una mica complicada i lenta. La millor opció és en taxi des de Tabriz. A nosaltres ens va costar 700.000 rials (18€) l’anada i tornada, amb una espera de 2h per poder visitar el poble.
KASHAN
Kashan és una petita ciutat en un oasi al mig del desert del Kavir, a l’Iran. Les construccions són majoritàriament d’adob i tenen com a tret particular unes altes torres, anomenades badgir, que tenen la funció de ventilar i refrescar l’interior dels edificis.
Els edificis més destacats de la ciutat són unes cases de finals del segle XVIII i principis del XIX que varen pertànyer a famílies benestants de l’època. La seva estructura gira al voltant d’un pati central amb una font, i les façanes que l’envolten estan decorades amb finíssims ornaments d’estucs. Les estances interiors estan majoritàriament buides, però es poden visitar i observar els reflexos que produeixen els vitralls de les portes amb la llum del sol. Hi ha vàries cases restaurades que es poden visitar, però les més destacades són la Tabatabaei i l’Abbasi. Estan una molt a prop de l’altra. A més, a la casa Abbasi té un restaurant a un dels patis (que està cobert) on s’hi pot menjar bé a un preu raonable.
Els monuments religiosos més important són la mesquita i la madrassa Agha Bozorg. Son de la segona meitat del segle XIX i destaquen per la seva peculiar construcció. La planta baixa està construïda al voltant d’un jardí central i conté l’escola alcorànica (madrassa), mentre que la mesquita es va construir a sobre. És l’única mesquita construïda en una “segona planta”. Tot i així, si hem de ser fidels a la veritat, l’accés des del carrer es realitza per aquesta segona planta. I podríem considerar que la madrassa està soterrada. De fet, la majoria de cases tradicionals de la ciutat tenen el pati central per sota del nivell del carrer. Suposem que aquest tipus de construcció crea un ambient més fresc en aquest nivell inferior i aquest és el motiu de fer-ho així.
Un altre edifici de visita imprescindible és l’antic Hammam del sultà Amir Ahmad. Data del segle XVI i el seu interior està decorat amb extraordinaris estucs i rajoles. A dia d’avui està museïtzat i ja no s’utilitza com a hammam. Malauradament, ja no queden al país gaires hammams en funcionament. Després de la revolució islàmica van tancar la majoria. Al hammam o a qualsevol de les altres dues cases històriques es pot comprar un bitllet combinat per als tres llocs que costa 350.000 rials (9€).
Allunyat del centre (a uns 6km) hi trobem el jardí Bagh-e-fin, que forma part dels 9 jardins perses declarats Patrimoni de la Humanitat. Es va construir al segle XVII i, al nostre parer, és dels més bonics de tot el país.
El basar, situat al centre de la ciutat, data de l’època safàvida. Tot i no ser molt gran, guarda uns racons espectaculars que el fan un lloc únic. El més destacat és el saray-e Amin od-Dowleh amb el seu sostre decorat d’extraordinària bellesa. També hi trobareu diversos caravanserralls i antics banys. Alguns d’aquests banys s’han reconvertit en restaurants i són un lloc ideal per descansar i menjar, o prendre un te.
Kashan és, sens dubte, una ciutat que no us podeu perdre si aneu de viatge a Iran.
DESERT DE MARANJAB
A tan sols 60 km de Kashan (Iran) hi ha un fantàstic desert. No és, ni molt menys, un dels llocs més visitats del país. Nosaltres, ni tant sols el coneixíem abans d’anar-hi. Ens van oferir un tour en taxi, combinat amb altres visites, i va ser tot un encert contractar-ho.
Sortint de Kashan a primera hora de la tarda, arribes en 20 minuts al poble de Nushabad. Aquí hi trobareu una ciutat subterrània (Ouee), descoberta fa pocs anys i, que data de l’època sassànida (s.III-s.VII). Es va construir sota del poble, excavada a la roca, i connectada a les cases per uns pous dissimulats en un fals forn. La intenció era que, en cas d’atac, la població pogués amagar-se sota terra. L’invasor es pensaria que la gent ha marxat i abandonaria el poble. Estava pensat de manera que hi pogués estar tota la gent del poble diversos dies, i compta amb un enginyós sistema de ventilació que permet respirar aire renovat contínuament. És un lloc curiós de visitar, al que s’accedeix per unes escales que, antigament, eren l’accés a un dipòsit d’aigua. L’entrada val 200.000 rials (5 €).
Sortint d’aquí, a escassos 6 km, hi ha el poble d’Aran Va Bidgol. Aquí es pot visitar un Imamzadeh (santuari) molt popular. El més destacat es troba a l’exterior, on les famílies resen pels seus morts. Hi ha multitud de fotografies de nois joves, morts a la guerra entre Iran-Iraq, que no deixen a ningú indiferent.
Quan el sol comença a baixar, i ja fa menys calor, és hora d’anar cap el desert de Maranjab. Els primers 15 km són asfaltats, però després es passa a una pista de sorra. Fins a arribar al destí són 35 km, que comencen amb un desert pedregós amb multitud de camells que campen lliurement. Després, arribem a una zona de dunes de sorra fina. Aquí, val la pena fer una parada i pujar dalt d’una de les dunes per gaudir de les fantàstiques vistes.
La següent parada, des d’on es pot veure la posta de sol, és un desert de sal. Es tracta d’un llac que, a l’hivern, té aigua. Però a l’estiu l’aigua s’evapora totalment i queda una capa superficial de sal que el converteix en un desert diferent al que estem acostumats a veure.
Molt a prop d’aquest desert de sal hi ha un caravanserrall, on s’hi pot sopar i dormir. S’ha de reservar amb antelació. No espereu trobar-hi cap luxe. De fet, el sopar és molt senzill i es dorm a una plataforma amb catifes al mig del pati. A les 23:00 aturen el generador elèctric i tot queda a fosques. Quan hi vam anar, vàrem coincidir amb uns turistes holandesos que no es van quedar a dormir. Nosaltres vam ser els únics que ens hi vam quedar, al mig del pati, mirant les estrelles. I això no és un luxe? I tant que si!
ABYANEH
Abyaneh està a 90 km de Kashan i està considerat un dels pobles més bonics del país. Al nostre parer no estaria dins d’aquesta qualificació però, tot i així, mereix una visita. El més destacat és la peculiar vestimenta de les dones del poble, que porten uns mocadors de color blanc amb estampat de flors que no es troba a cap altre lloc de l’Iran.
És d’aquells llocs que es veuen molt bonics des de lluny, però un cop a dins, deceben una mica. Les cases de fang estan adossades a la muntanya, amb forts pendent i carrers estrets. Hi trobareu moltes portes que tenen dos picaportes. Cadascun té un so diferent. Un és per als homes i l’altre per a les dones. Així, els que viuen a la casa saben per a qui és la visita.
Anar i tornar amb taxi, incloent l’espera al poble costa 900.000 rials (23€). Digueu-li al taxista que abans d’arribar o a la sortida us porti a un lloc una mica llunyà per veure el poble des de la distància.
YAZD
Yazd és una ciutat sensacional. A nosaltres ens va agradar com cap altre ciutat de l’Iran. Com Kashan, és un oasi al mig del desert, i està majoritàriament feta d’adob. Hi ha badgirs (torres del vent) per tot arreu i els sabbats (carrers estrets de la ciutat antiga) li donen un encant especial. A més, és el lloc amb més seguidors de l’antiga religió zoroastriana.
La mesquita del divendres s’aixeca al mateix lloc on antigament hi havia un temple de foc zoroastrià. Majoritàriament és del segle XIV, tot i que alguna part és del segle XII. La portalada d’entrada i els dos minarets són els més alts i esvelts de tot Iran i es veuen des de qualsevol punt de la ciutat. La sala d’oració destaca per un excel·lent treball de rajoles.
El monument més espectacular, per la seva grandiositat, el trobem a la plaça Amir Chakhmaq. Es tracta d’una descomunal porta, semblant a la façana d’una mesquita, que dóna pas a un basar i està totalment decorada amb rajoles. El basar és molt petit però té una botiga molt interessant. Es diu Oasis Gallery i té una selecció d’artesania espectacular. A més, són molt amables i t’ho ensenyen tot, encara que no tinguis intenció de comprar. Si teniu previst comprar alguna cosa d’artesania de qualitat, és el millor lloc. No feu com nosaltres, que ens vam esperar a Isfahan i ni el disseny ni la qualitat se li apropaven.
A la mateixa plaça, en un lateral, ocupant un antic dipòsit d’aigua, hi ha una casa de força (Zhurkaneh). Aquí es practica la gimnàstica tradicional iraniana, de manera col·lectiva, dins d’un fossar octogonal d’un metre de fondària. El ritme el marca un guia que toca el tambor i canta des d’un lloc elevat de la sala. S’hi pot accedir, a veure els exercicis, a la tarda a partir de les 18:00 pagant una entrada de 50.000 rials (1,30€).
Els jardins i la residència Bagh-e Dowlat estan una mica allunyats del centre i formen part del Patrimoni de la Humanitat dins del conjunt de jardins perses. Ocupen un espai de 8Ha dins d’una muralla. Els dos edificis, situats un a cada extrem, eren una residència d’estiu i l’altre d’hivern. El d’estiu té el badgir més alt del món. Malauradament, quan nosaltres hi vàrem anar, estava tot en un estat de conservació lamentable. I no semblava que fos una cosa passatgera. Podem dir que és el que menys ens va agradar de tots els jardins que vàrem veure pel país.
Una cosa que caracteritza la ciutat és el zoroastrisme. El temple de Zoroastre (Atashkadeh) és la seu dels zoroastrians de la ciutat i el centre amb més seguidors del país. Es un edifici del segle XX sense gaire interès, però té la particularitat de l’altar del foc sagrat. Aquí es guarda el foc sagrat que crema sense interrupció des del segle V. Va ser traslladat aquí l’any 1935. A més, hi ha un petit museu que explica com funciona la religió. S’ha de tenir en compte que és la primera religió monoteista que va existir, sobre la que es van fonamentar la resta de religions monoteistes posteriors.
Les torres del silenci (Dakhmeh) estan a les afores de la ciutat, dalt d’uns turons, i eren les construccions on es feia la inhumació dels cadàvers en la religió zoroastriana. Es deixaven els cossos al centre de la torre fins que els voltors només deixaven els ossos. Després es baixaven aquests ossos a baix del turó i es dipositaven, coberts de calç viva, a l’interior d’uns edificis funeraris.
Com podeu veure, hi ha moltes coses a fer a Yazd. A més, hi ha molts hotels que són cases tradicionals amb pati central. Això permet passar les hores de més sol, de manera relaxada, en un espai meravellós. Nosaltres vam allotjar-nos a l’Orient Hotel (30€ hab. doble amb bany) i n’estem molt contents. A la zona del centre també hi ha diversos cafès amb terrassa al terrat, des d’on hi ha fantàstiques vistes de la ciutat.
KERMAN
Kerman és la ciutat que serveix de base per a visitar el desert de Lut i la ciutadella de fang de Rayen. Però també hi ha llocs interessants per veure a la ciutat.
La mesquita del divendres va ser construïda l’any 1349, tot i que la majoria del que hi ha ara és del segle XVII. Té unes dimensions més petites que les d’altres grans ciutats i, potser per això, té un encant especial. Destaca la seva façana exterior, totalment revestida de rajoles i sense minarets. A la sala d’oració hi trobem un mihrab de marbre de gran bellesa, que és dels pocs elements originals que queden.
El basar, com a totes les ciutats, és el lloc on es concentra la vida. Té una longitud de més de 3km i molts racons per descobrir. El més destacat és la plaça Ganjali Khan. És un antic caravanserrall absorbit pel basar, amb botigues a tot el voltant i una zona ajardinada al centre.
DESERT LUT
Un dels paisatges més espectaculars del país és, sens dubte, el desert de Lut. La zona més impressionant d’aquest extens desert està a uns 100km de Kerman i s’hi pot arribar en taxi. Aquí es poden veure unes formacions rocosos anomenades kaluts. És un dels llocs més inhòspits del planeta, i té el rècord de temperatura màxima assolit en tot el món. Un dia van arribar als 71ºC. Nosaltres vàrem fer el viatge a l’agost, i això era un handicap important per poder veure aquest desert. Així que vam fer una visita a la tarda, quan el sol ja no crema tant. A les cinc de la tarda estàvem a la zona dels kaluts i la temperatura era de 51ºC! Segurament, al migdia estaven al voltant dels 60ºC. Per sort, els kaluts fan ombra i es fa més soportable. Ens hi vàrem estar fins que es va pondre el sol, al voltant de les 7, i podem dir-vos que va ser una experiència extraordinària. Les zones desertiques són llocs que impressionen, i el de Lut és d’aquells que et deixa bocabadat. La combinació de les petites muntanyes (kaluts) amb les planúries de sorra i la inexistència de qualsevol tipus de vida animal o vegetal el converteixen en un lloc especial. És un lloc de visita imprescindible si aneu a Iran.
RAYEN
Rayen és una ciutadella de fang que està a 90 km de Kerman. Té una antiguitat de 1.500 anys i fins a l’any 2003 tothom hi passava de llarg, de camí a la ciutadella de Bam. Malauradament, aquell any, Bam va patir un fort terratrèmol deixant-la seriosament danyada. Des de llavors s’està restaurant però, a dia d’avui, és millor visitar la ciutadella de Rayen. És més petita, però està en molt millor estat.
Està totalment feta d’adob, i el mur exterior i les torres estan totalment restaurades. A l’interior, la majoria de les cases només tenen en peu els murs perimetrals, a excepció de la casa del governador que també està restaurada. L’entrada val 150.000 rials (4€).
Nosaltres vam visitar Rayen conjuntament amb el jardí persa de Shahzade a Mahan i el desert de Lut. Tot el dia en taxi ens va costar 1.800.000 de rials (46€).
SHIRAZ
Shiraz és una de les ciutats imprescindibles en un viatge per Iran. Tothom hi fa parada per la seva proximitat amb Persèpolis, però hi ha molt més a fer i a veure a banda de l’antiga capital persa.
El mausoleu Shah-e Cheragh és un complex de dimensions gegantines, a més d’un dels llocs més sagrats del país. Hi ha enterrat Sayyed Mir-Ahmad, un dels 17 germans de l’imam Reza. L’edificació actual és del segle XIX i està finament decorada amb ceràmica. El pati central és un dels més grans de tot Iran i l’interior del mausoleu està totalment cobert per petits miralls amb diversos ornament de metalls preciosos. La tomba està feta totalment de plata. Contínuament hi entra i surt gent, sense importar l’hora. De fet, està obert les 24 hores del dia.
Els turistes no el poden visitar lliurement. A l’entrada hi ha un control d’accés on miren les bosses de tothom, i als estrangers ens fan seure a un costat fins que apareix un guia oficial (gratuït) que t’acompanya en tota la visita i fa les explicacions pertinents. Els identificareu fàcilment, perquè porten una banda creuada amb la bandera iraniana i la inscripció “foreign affaires”. Si aneu home i dona, haureu d’esperar que vingui un guia de cada sexe, perquè hi ha llocs on l’accés és per separat. No s’ha de pagar entrada.
La ciutadella Arg-e Karim Khan és de meitat del segle XVIII i està feta totalment de maó, formant uns dibuixos geomètrics molt elaborats. L’interior està format per un pati amb un estany i arbres fruiters. Al nostre parer, el millor moment d’anar-hi és al capvespre quan les famílies s’apleguen als jardins que l’envolten per passar l’estona.
El jardí Eram és un altre dels que formen part del Patrimoni de la Humanitat i ocupa més de 12 Ha de terreny. És molt popular entre la gent local i sempre està ple. Està molt cuidat i, com a la resta dels jardins perses, l’aigua és l’element central sobre el que gira tota la resta.
Hi ha diverses mesquites escampades per la ciutat però, sens dubte, n’hi ha una que no us podeu perdre de cap manera: la de Nassir-ol-Molk. Data de l’any 1887 i ha estat restaurada recentment. És molt més petita que la resta de les mesquites que hem vist pel país, però la decoració és sublim. Els treballs amb ceràmica són meravellosos, i les vidrieres de la sala d’oració produeixen uns reflexos a l’interior que et deixen bocabadat. L’entrada val 200.000 rials (5€).
Shiraz és coneguda pels seus poetes i, abans de la revolució islàmica, pel seu vi, elaborat amb la varietat de raïm Syrah, que precisament pren el nom d’aquesta ciutat. A les afores, hi podreu veure els mausoleus dels dos poetes perses més famosos: Hafez i Sa’di. És un dels llocs més visitats pels turistes iranians. Malauradament, no els vàrem poder visitar. Va coincidir que el dia que hi vam anar era festiu i estava tancat.
Però si hi ha un lloc que per si sol ja mereix una visita a Iran, aquest és Persèpolis. Està a 62 km de Shiraz i va ser la capital de l’imperi persa, després de que ho fos Pasargada. Forma part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco i és el major jaciment arqueològic d’Iran. Es va començar a construir l’any 518 aC i només va estar activa fins al 331 aC, quan Alexandre el Gran la va destruir i cremar. L’entrada a l’antiga ciutat es fa per la Porta de totes les Nacions, flanquejada per dos immensos braus. Segur que tothom ha vist a la seva vida alguna imatge d’aquesta porta. L’apadana és la zona central de la ciutat. Es tracta d’una sala hipòstila d’audiències amb 36 columnes de 19 m d’alt, amb la particularitat que els capitells fan 3 m d’alt. Tota la sala té unes dimensions de 60 x 60m, i estava coberta totalment. A dia d’avui només es conserven parcialment algunes de les columnes.
L’element més ben conservat de tota la ciutat és l’escalinata d’accés a l’apadana. Els relleus que hi ha a la paret lateral estan molt ben conservats i són la joia del jaciment degut al gran nivell de detall de les escultures. Afortunadament, aquestes escales van estar molts segles sota la sorra i això ha permès que arribessin en tan bon estat fins als nostres dies. L’entrada a Persèpolis val 200.000 rials (5€).
A 3 km de Persèpolis, hi trobem Naqsh-e Rustam. Aquí hi veureu quatre immenses creus tallades a la roca que acullen al seu interior les tombes de quatre reis aquemènides (perses). Van ser construïdes entre el 486 i el 330 aC. Sota de les tombes hi trobem uns baix relleus de l’època sassànida i , per tant, realitzats sis segles més tard. Per a aquells que heu estat a Petra, hi trobareu una certa similitud per la grandiositat i el tipus de treball de la pedra.
ISFAHAN
No és casualitat que deixéssim Isfahan per al final del nostre viatge. Està considerada la ciutat més bonica del país. De fet, a l’època de màxim esplendor, se l’anomenava “la meitat del món”. Es deia que a Isfahan es podien veure la meitat de les meravelles que hi havia a tot el món. Està farcida de monuments inclosos al catàleg del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Per això hi vàrem dedicar tres dies sencers.
El basar-e Bozorg té més de 5 km de recorregut i és l’essència de la vida d’Isfahan. Aquí s’hi ven de tot i s’hi pot veure de tot. Les olors, els colors, les veus dels venedors, el converteixen en un lloc fascinant.
La mesquita del divendres està al final del basar, al nord de la ciutat. És la més antiga del país. Es va començar a construir l’any 1073 i es va anar completant amb els anys. Els últims elements afegits daten dels voltants del 1800. Tot i aquesta construcció dilatada en el temps, presenta una estructura típica de l’arquitectura religiosa iraniana. El seu pati central, de 76 x 65 m, és el més gran de l’Iran. L’entrada val 200.000 rials (5€).
El lloc més destacat de la ciutat, sens dubte, és la plaça Naqsh-e Jahan. No hi ha paraules per descriure l’extraordinària bellesa que es concentra en aquest indret. Qualsevol viatger ha de passar per aquí un cop a la vida. És de les places més grans del món, amb 510m de llarg i 165 d’ample. Es va construir l’any 1612 per encàrrec del Sha Abbas I i està envoltada per una façana de dos pisos d’alçada formada per centenars d’arcs idèntics. A l’interior d’aquests arcs hi ha un basar amb moltes botigues d’artesania, enfocades cap al turisme.
La plaça s’ha convertit en un lloc de reunió i relax de la gent local, que hi passa els vespres sopant en família sobre l’herba.
Un dels edificis que s’incorpora a la façana perimetral és el palau Ali Qapu. Va ser construït, també, per ordre del Sha Abbas I per a acollir a personalitats que venien de visita des d’altres llocs del món. Té 48 m d’alçada i 6 plantes. S’accedeix des de l’interior del basar i a cada planta hi ha una decoració diferent. Està farcit d’ornaments en estuc de guix, frescos, mosaics i treballs en fusta. La sala de música és una meravella. Des de la terrassa superior es tenen unes esplèndides vistes de tota la plaça. En planta baixa no hi ha gaire cosa a veure, però al pati hi ha un petit bar, molt agradable, per prendre un tè o un refresc.
Al cantó oposat de la plaça hi trobem la mesquita Sheikh Lotfollah. En aquest cas, el Sha Abbas I va optar per una tipologia de mesquita diferent a la tradicional: sense pati central ni minarets. Exteriorment està revestida de ceràmica policromada, amb un clar predomini del blau. A l’interior, la riquesa de les decoracions ceràmiques és impressionant; formant efectes lumínics extraordinaris aprofitant la disposició de les finestres. A la cúpula central de ceràmica es produeix l’anomenat efecte “cua de gall d’indi” amb el reflexa de la llum a la ceràmica. L’entrada val 200.000 rials (5€).
I, per últim, el monument més destacat de la plaça és la mesquita de l’Imam. Podríem dir que està entre les cinc obres arquitectòniques més destacades a nivell mundial. Com la resta de la plaça va ser construïda per ordre del Sha Abbas I. Es va iniciar l’any 1612 i es va acabar el 1638, quan ell ja havia mort. Té la típica estructura de mesquita iraniana, al voltant d’un pati central de 68 x 53 m. Les decoracions ceràmiques interiors i exteriors estan considerades les millors de tot el món. L’entrada val 200.000 rials (5€).
No cal dir que, la plaça i tots els monuments que la conformen, estan inclosos el catàleg del Patrimoni Mundial de la Unesco.
Una altra cosa que caracteritza Isfahan és el riu Zayandeh i els ponts monumentals que l’entravessen.
Els més importants són el pont Sio Seh i el Khaju. El Sio Seh, amb els seus 300 m de longitud, és el més llarg d’Isfahan. La traducció del nom és: el pont dels trenta-tres arcs. Està realitzat en dos nivells d’arcs, i té una doble utilitat: com a pas de persones i per regular el cabdal desviant el sobrant a canals de regadiu laterals. Al capvespre està molt concorregut i és un bon lloc per veure la vida passar.
El khaju està a 1’5 km del Sio Seh i es va construir el 1650. Té una longitud de 132 m. És de maó i pedra i està format per múltiples arcs en dos pisos d’alçada. Actualment és de vianants i un lloc de reunió i descans. Al vespre s’hi aplega molta gent local sota els arcs a xerrar o cantar. Si aneu a Isfahan, no us ho podeu perdre.
Per cert! Riu amunt hi ha un embassament i, gairebé sempre, trobareu el riu sec al seu pas per Isfahan. Quan obren les comportes i el riu va ple, diuen que és un espectacle de gent passejant i gaudint dels ponts.
Un altre dels llocs imprescindibles a visitar és el palau Chehel Sotun. Va ser construït el 1647 pel sha Abbas II i és un dels millor exponents de l’arquitectura reial persa. S’ubica a un jardí de gairebé 7 Ha. Tant per dins com per fora, és espectacular. En front del palau hi ha un estany de 16 x 110 m que dóna perspectiva i grandiositat al conjunt. Sota el porxo d’entrada hi ha la sala decorada amb miralls, que es considera un dels millors exponents d’aquest tipus de treball. Però, al nostre parer, el més impressionant són els frescos que revesteixen les parets del vestíbul principal. S’hi reprodueixen escenes de la vida reial i també batalles amb els uzbeks. L’entrada val 200.000 rials (5€).
MUNTANYES ZAGROS
No ho teníem previst, però mentre estàvem a l’alberg d’Isfahan ens van oferir un tour d’un sol dia per anar a les muntanyes Zagros, pujar per una glacera, i dinar en un poblat nòmada a Zardkooh.
Vam tardar unes tres hores en arribar des d’Isfahan i un cop allà ens vam trobar amb un campament nòmada amb molta gent i bestiar divers. Hi havia turistes, però tots eren iranians, a banda de nosaltres. El nostre guia, el Zandi, ens va portar a un riu que teníem que creuar diverses vegades al pas d’un congost fins arribar a una glacera. Ningú dels que érem allà anava gaire preparat per a la caminada. De fet, només ens havia dit que portéssim bon calçat i roba de recanvi. El que no ens havia dit era que per creuar el riu t’havies de mullar fins més amunt de la cintura. I a Iran no et pots traure els pantalons i passar en roba interior. A més, tampoc comptàvem en una cosa tan surrealista com una glacera al mig del desert. Crèiem que quan ell parlava de glacera, volia dir tartera. Però no…Realment hi havia una glacera.
Va ser un contrast curiós passar dels 35ºC amb els que sortíem d’Isfahan i passar a mullar-te fins a la cintura a un riu que passava per sota una glacera i que deuria estar a 15ºC.
Vam poder pujar dalt de la glacera i observar aquest estrany paisatge desèrtic gelat.
Quan vam tornar cap al poblat, ens havien preparat un dinar que consistia en un kebab de xai i amanida. L’havien preparat els mateixos nòmades, i la pell de xai que hi havia al costat de la tenda feia pensar que la carn era força fresca.
Després de dinar vam estar voltant pel poblat i vam gaudir de l’amabilitat de la gent, que ens convidaven a seure a terra a la seva tenda i prendre te. La veritat és que ens hi hauríem passat molta més estona, però teníem tres hores de camí de tornada i el dia no donava per més.
Si aneu a Iran, recomanem que feu aquest tour. Trobareu al Zandi a l’Amir Kabir hostel d’Isfahan. També podeu contactar amb ell a www.irantravelers.org
[…] Guia de viatge a Iran […]