Era migdia i estàvem voltant pel basar de Tabriz. Ens va aturar un noi i ens va donar quatre pinzellades de la història del basar i del què s’hi podia veure. Tot seguit ens convidava a te a la seva botiga de catifes del basar. La nostra primera reacció va ser: no gràcies, ara volíem anar a dinar. Ell ens va preguntar què volíem menjar i vàrem respondre que volíem cuina tradicional iraniana. Així que va decidir acompanyar-nos a un lloc a dins del basar mateix. Es tractava d’un petit restaurant, amagat en un carreró i sense cap indicació. Aquí només hi ve la gent del basar, ens va dir. Ell també es va quedar a dinar amb nosaltres i ens va anar explicant com teníem de menjar aquell plat, nou per a nosaltres. Era un estofat de carn de xai amb cigrons que es menja d’una manera molt particular, i s’anomena dizi. No va voler de cap manera que el convidéssim a dinar, i ens va tornar a oferir un te a la seva botiga. Només volia xerrar una estona. Ja entenia que no li compraríem cap catifa de 8 metres per portar-la a la motxilla.

Un cop a la botiga ens va deixar sorpresos del coneixement que tenia del nostre país. Estava assabentat de les intencions d’independència de Catalunya, i fins i tot sabia que fem coses estranyes com pujar-nos uns sobre els altres fent torres humanes. Ens va dir que els espanyols érem una gent molt curiosa. Fem castells, ens llancem tomàquets i correm pel carrer davant dels braus.

–Tot això no ho fan enlloc més, deia. Aquí, en canvi, per l’ashura la gent es dóna cops fins que sagna.

-Ah! doncs allà la gent també es castiga per Setmana Santa fins que acaba sagnant.

-Ah si? On?

-A Andalusia.

– Ah, d’acord. Allà també són una mica  musulmans. No m’estranya.

Va ser ell que va obrir el tema de la religió i vam aprofitar per entrar-hi.

-Tu ets musulmà, oi?

-Si, però no reso.

-Només vas a la mesquita el divendres?

-No. El divendres tampoc. Jo crec en Déu i ja està. Resar, anar a la mesquita i tot això no serveix per a res. Déu no em demanarà quantes vegades he anat a resar. Només em demanarà que hagi estat una bona persona. La majoria de gent jove no va a la mesquita. Majoritàriament són gent gran.

-Però el Ramadan el segueixes?

-Tampoc. Al carrer no menjo, però ho faig a casa o a la botiga. Molta gent ho fa. Si et veuen menjant al carrer et poden posar una multa. Està prohibit.

Se’ns acabava de caure un primer mite iranià.

Ja que estàvem a una botiga de catifes ens vam interessar per com anava el negoci.

-Ara, amb l’aixecament de les sancions haurà millorat el negoci, oi?

-Tot està igual. A la pràctica res ha canviat. Iran està fora del sistema bancari mundial i això fa impossible poder vendre a l’exterior. I si guanya Donald Trump a Estats Units, qualsevol canvi que hi hagi, el tiraran enrere. I tampoc venem gaire als turistes, perquè no poden utilitzar la targeta de crèdit i tenen por de gastar el diner en metàl·lic  que tenen per a continuar el viatge.  

-Però a Barcelona hi ha botigues que venen catifes perses. Com hi arriben?

-A través de Turquia. A ells si que els podem vendre. I llavors el turcs revenen les nostres catifes a tot el món. Sense aquest intermediari no hi hauria catifes iranianes a la resta del món.

-La veritat és que fins ara hem vist unes catifes fantàstiques aquí al basar.

-A Tabriz, els àzeris, produeixen les millors catifes del món. Perquè nosaltres no som perses, som àzeris. Això és l’Azerbaidjan iranià. Ni tant sols parlem farsi, parlem àzeri. És un idioma molt similar al turc. Ens podem entendre perfectament amb ells. De fet, quan anem a l’Iran persa es burlen de nosaltres perquè quan parlem farsi se’ns nota l’accent. No els hi agradem gaire als perses, perquè parlem un idioma diferent, som molt treballadors i bons comerciants. Ens passa com a vosaltres amb els espanyols.

-I la botiga és teva?

-Era del meu pare, però va morir i ara la porto jo. He estudiat Dret i m’agradaria exercir a Suïssa. Allà hi tinc família i podria anar-hi, però m’hauria d’especialitzar. Aquí, a l’Iran, un advocat pot portar qualsevol assumpte, però a Europa t’has d’especialitzar.

I entre una cosa i altre, ha anat passant el temps i hem volgut veure quines catifes té a la venda. Si no li preguntem nosaltres, acabem marxant sense que ens ensenyi res. La majoria de les coses que ven son usades, i algunes són antiguitats. Les coses noves li fabriquen, expressament per a ell, els nòmades de les muntanyes del voltant de Tabriz.

I us estareu preguntant si li hem comprat alguna cosa, oi? Doncs sí. Unes mini-catifes de llana molt fina per penjar a la paret amb un símbol mongol brodat. Això si que ens hi cap a la motxilla.

Decidim marxar i ens pregunta si encara volem veure alguna cosa del basar.

-Encara no hem vist la zona de les espècies.

-Doncs us hi acompanyo.

I així ha estat. Hem anat plegats fins a la zona de les espècies i ens ha anat explicant el que allà s’hi ven. Sortint d’aquí ens hem acomiadat, desitjant-nos sort mútuament. Ja són més de les quatre. Sense buscar-ho, hem passat una bona estona, en bona companyia, i coneixent una mica millor el país que estem visitant. Aquestes petites coses són les que ens enganxen cada dia a continuar viatjant. Veure monuments és magnífic, però conèixer la gent que viu en aquest món, és encara millor.