Uzbekistan és un país allargassat, i no permet fer un recorregut circular. Així que nosaltres vam decidir que, només arribar a Tashkent, agafaríem un vol al punt més a l’oest del país i aniríem retornant per terra. Els vols interiors els fa la companyia de bandera: Uzbekistan Airways. Els preus són molt econòmics. Ho podeu comprovar i, si voleu, comprar des del banner d’aquí sota.
Heu de tenir en compte que els vols interns surten de la terminal domèstica que està a uns 4 quilòmetres de distància de la internacional. Haureu d’agafar un taxi.
Un cop a Nukus veureu que és una ciutat d’estil soviètic, amb grans avingudes i cases baixes. És poc atractiva, però guarda una joia única al món; el museu Savitsky. És una de les millors col·leccions d’art de l’antiga Unió Soviètica. La majoria d’aquestes obres les va portar aquí l’artista Igor Savitsky, per protegir-les de la destrucció que s’estava fent en altres parts del país. En aquell temps, tot allò que no s’adaptava a les directrius del règim comunista, era destruït. Us mostrem dos dels quadres que més ens van agradar, i que aborden una temàtica molt habitual: la feina a l’entorn rural o a les fàbriques.
A Nukus, les opcions d’allotjament són escasses, i gairebé tothom acaba anant a parar a l’Hotel Jipek Joli Inn. Probablement sigui la millor opció. A més, el restaurant de l’hotel és dels millors llocs per menjar a la ciutat.
[bdotcom_bm bannerid=”3126″]
Des de Nukus, hi ha gairebé 200 km fins a Moynaq. La millor manera d’anar-hi és contractant un taxi, que us costarà al voltant de 400.000 som (43€). És car, però val la pena per a un trajecte d’anada i tornada com aquest. El bus és excessivament lent, a no ser que vulguis passar la nit a Moynaq. I el nostre hotel organitzava un tour molt car (75€ per persona). Per reduir el cost del taxi, podeu compartir el preu amb algú més que vulgui anar-hi. És fàcil trobar algun altre viatger interessat a fer la ruta al mateix hotel.
Moynaq és una ciutat a la que no s’hi va a veure grans monuments ni paisatges fantàstics. És un lloc trist, on la gent intenta adaptar-se a la nova vida que els ha tocat viure, després de produir-se una de les majors catàstrofes ecològiques de la història de la Humanitat. Als anys 60, Moynaq era una pròspera ciutat pesquera del Mar d’Aral, on pràcticament tothom vivia de la pesca. En aquell temps, la Unió Soviètica va decidir que Uzbekistan s’havia de convertir en el major productor de cotó del món, i això va acabar amb la ciutat i amb el mar d’Aral. Es van desviar els cursos dels rius Sirdarià i Murdarià, que abastien el mar, per a irrigar els immensos camps de cotó, i en poc temps la superfície del mar d’Aral va anar disminuint. L’any 1975, Moynaq ja no tenia port. I des de llavors, la pèrdua d’aigua ha continuat de manera vertiginosa, com es pot veure a les tres fotografies de satèl·lit realitzades per la NASA. Avui dia, Moynaq té la costa a més de 200qm de distància.
Així doncs, el que s’ha de veure aquí és el desastre que ha quedat. Multitud de vaixells rovellats sobre la sorra del que ara és un desert. Però un desert ple de petxines que ens recorda que això, abans, havia estat un mar. L’any 2008 es va construir un mirador des del que es pot veure uns quants d’aquests vaixells, agrupats. Quan nosaltres vam fer la visita estaven fent un camí pavimentat al voltant dels vaixells. Es pot dir que ho estan museïtzant. Ho anomenen “Memorial del Mar d’Aral“.
S’ha de dir que és un lloc molt fotogènic. Potser hi haurà qui trobi lleig gaudir d’un paisatge fruit d’una desgràcia, però el mal està fet i els deserts tenen un atractiu indiscutible.
A escassos 200m hi ha un parell de vaixells més grans, que s’han convertit en lloc de visita de tots els turistes que es deixen caure per aquí. En el nostre cas, va ser el primer que vam veure en arribar a Moynaq, i la sensació és d’irrealitat. No pots entendre que un desastre així pugui arribar a passar.
Però sempre queda un bri d’esperança. Poc a poc van apareixent petits arbustos. Alguns els han plantat els propis habitants de Moynaq per evitar que el vent aixequi la sorra i la porti cap al poble. D’altres són fruit de la resistència de la natura, que lluita contra el seu depredador més gran; l’espècie humana.
Deixa un comentari