Un dels imprescindibles de Madagascar és el trajecte amb el tren de la selva. És l’únic tren que circula de manera regular al país. Cada dimarts i dissabte fa el recorregut Fianarantsoa- Manakara, i dimecres i diumenge a la inversa. Són tan sols 163 km, però la durada del trajecte oscil·la entre les 12 i les 24 h. Aquesta forquilla ve donada per la quantitat de mercaderies a transportar i a les possibles avaries que sorgeixin. El tren és molt rònec i a les vies no se’ls ha fet cap manteniment des dels anys 60.
A les 6:30 ja som a l’estació de tren de Fianarantsoa per comprar el bitllet. Als turistes només se’ns permet anar en primera classe, al desorbitat preu de 70.000 Ar (21€). Els malgaixos van en segona classe i paguen 16.000 (4,9€). Nosaltres vam arribar a Fianarantsoa la nit abans i les taquilles ja estaven tancades però, si sou a la ciutat el dia abans, val la pena que compreu el bitllet i podreu escollir lloc. La banda esquerra té millors vistes, tot i que el viatge és molt llarg i et podràs anar movent pel tren.
Tot i ser un trajecte de pocs quilòmetres, el recorregut comença al centre de l’illa (a les terres altes) a més de 1.000m d’alçada, i acaba a l’oceà Índic. Això fa que el paisatge vagi canviant, i la temperatura també.
A les 7:15 arranquem i comença l’aventura. Estem a 7°C i el tren i la vegetació estan molls per la rosada de la nit. Encara hi ha boira i els primers raigs de sol intenten fer-se lloc. Un festival de colors ens dona la benvinguda. El vagó està en silenci i tothom treu el cap per la finestra. El paisatge és muntanyós i amb valls profundes. La vegetació selvàtica s’alterna amb camps d’arròs. De vegades, la vista arriba lluny, i d’altres la vegetació es tanca al voltant del tren entrant per la finestra i deixant la seva aroma.
Fem la primera parada i quedem impressionats. La vida del poble es concentra a l’estació per una estona. S’hi pot comprar menjar preparat o envasat i tot tipus de begudes. Mentrestant, es carreguen i descarreguen mercaderies. Tot es fa de manera manual i això alenteix molt el procés. Per aquest motiu, és impossible determinar la durada del trajecte. Tot dependrà de la quantitat de sacs i paquets que s’hagin de moure.
Continuem trajecte i anem gaudint del paisatge que ens envolta. Fem més parades i en totes el procediment és el mateix: càrrega, descàrrega, menjar, begudes i moviment de gent amunt i avall.
Com a qualsevol lloc del món, els més petits juguen i riuen. Però aquí es deixa de ser petit molt aviat. Nens i nenes que no tenen més de 10 anys, ja estan venent menjar als passatgers, i d’altres ja estan carregant paquets. M’entristeix veure un nen de no més de 12 anys que es mira un petit com juga amb un globus que li ha donat un turista. En la mirada es veu les ganes de posar-se a jugar, però ell ja no té edat per fer-ho i ho sap. La infantesa ha marxat abans del que tocava i, aquesta injustícia em deixa una estona aturat. Abaixo la càmera i no li faig la foto. Em tornem al cap aquells pensaments que em diuen: ets d’una minoria privilegiada dins d’aquest món. És en aquests petits detalls que te n’adones de la sort que tenim els europeus de viure on vivim i de viure com vivim. Però deixem-nos de reflexions i continuem el viatge.
Són les 13:00 i estem a 26°C. Ens hem tret l’impermeable i el jersei i ja anem amb màniga curta. És hora de dinar, però aquí només hi ha vagons de primera classe, segona classe i mercaderies. No hi ha vagó restaurant. Arribem a l’estació de Tolondoina i és ple de paradetes amb menjar a punt. No es pot negar que és molt pràctic. Tothom baixa del tren i menja dempeus al voltant d’una taula on venen el menjar dins d’un plat i et deixen els coberts.
És una de les parades més llargues que fa el tren, perquè la quantitat de mercaderies que s’ha de pujar és descomunal. Tot i així, no anem malament de temps. Només hem tingut una avaria de frens que no ens ha fet perdre gaire estona. Un parell d’hores més tard, el tren s’atura a un lloc sense estació. No és una parada habitual, però comencen a baixar paquets del tren. Veiem que hi ha un petit poblat a prop, i una munió de nenes i nens que venen corrent cap al tren. Demanen caramels i un turista en comença a repartir fins quedar desbordat per la situació. Una de les dones adultes que també s’ha apropat, riu amb l’escena que s’està produint. I aquest cop sí, faig la foto.
Continuem camí. Les hores van passant i es comença a fer fosc. A les 18:00 ja no es veu res per la finestra i tornem a necessitar jersei. Aquestes últimes hores es fan molt llargues i no arribem fins a les 21:45. Han estat 14h30 min i Manakara ens rep amb un bon xàfec. Ha estat un dia molt intens, amb sensacions diverses. La vida d’un país concentrada al voltant d’un tren. Una experiència que recordarem per sempre més.
Jo també vull agafar aquest tren! Molt xulo aquest post sobre una cosa imprescindible per fer a Madagascar.
Gràcies pel comentari, Núria. Estem convençuts que t’agradaria el tren de la selva. Anima-t’hi!
Després d’ un altre dia ple de notícies que bombardeixen les xarxes he buscat el vostre relat abans d’anar a dormir i la sorpresa ha estat que he trobat un diari del vostre viatge en tren diferent a altres relats de viatges. El text té paràgrafs que conviden a la reflexió (nen que mira altre nen i el seu globus / nens que corren darrera un carmel ) i poseu molt de les vostres emocions. Una mica d’ enveja sí que tinc perquè Madagascar és un lloc que no conec, però, també us dic que ara mateix no tinc ànims per visitar aquests països tan pobres, ho passaria fatal. David i Eli, una abraçada
Hola Elvira. Estem contents que t’hagi agradat el relat. És cert que Madagascar és un país molt pobre però, al nostre parer, també són feliços. Són molt amables i és molt fàcil treure’ls un somriure. I això sempre és un bon senyal. Crec que tu has viatjat molt, i segur que has estat en països que transmeten tristesa. A nosaltres, també ens ha passat. Però no és el cas de Madagascar que, a pesar de tot, és un país alegre. Una abraçada! Esperem que ens podem conèixer en persona aviat.