No s’entén Samarcanda sense la intervenció de Tamerlà. Quan l’any 1220, l’emperador mongol Genguis Khan havia arrassat la ciutat, semblava que ja mai més tornaria a ressorgir. Però l’any 1370 el conqueridor turcomongol Tamerlà, establia a Samarcanda la capital de l’imperi timúrida. En els següents 35 anys la va convertir en l’epicentre econòmic i cultural de l’Àsia central i, juntament amb el seu net Ulugh Beg, que va ser governador fins el 1449, van deixar-nos unes meravelles arquitectòniques que han arribat fins als nostres dies.

Per visitar Samarcanda són necessaris dos dies sencers, però millor si podeu dedicar-n’hi tres. Hi ha llocs que val la pena revisitar a hores diferents. El següent mapa us marca els llocs més interessants.

1- Sha-i-Zinda

El complex de Sha-i-Zinda és un conjunt de mausoleus situat al nord de Samarcanda. Es va anar formant entre el segle XI i XIX i es considera que hi ha dels millors treballs en ceràmica de l’arquitectura islàmica. És un lloc de peregrinatge, doncs es creu que aquí hi ha la tomba de qui va ser l’introductor de l’Islam a la zona, Qusam Ibn-Abbas. Era un cosí del profeta Mahoma i va arribar a Samarcanda amb la invasió àrab del segle VII. Per tant, hi trobareu molts uzbecs de visita. Es produeix el fet curiós de que la gent local fa fotos dels turistes i a l’inversa. Els uns som exòtics per als altres.

Els mausoleus es distribueixen a banda i banda d’una avinguda amb escalinates que separen els tres diferents nivells. Si ens centrem en l’interior de les tombes, la més bonica és la de Shodi Mulk Aga. Data de l’any 1372 i hi estan enterrades una germana i una neboda de Tamerlà.

Però si mirem l’exterior, nosaltres vam trobar que el de Tuman Oko destacava per damunt dels altres. El treball en ceràmica és magnífic.

Sha-i-Zinda és un lloc que dona per tot un matí, entrant i sortint de mausoleus, i mirant a la gent local que vesteix de manera tradicional. De passada, fareu feliços a uns quants si deixeu que es facin fotos amb vosaltres.

2-Mesquita de Bibi-Khanym

A poca distància hi ha l’enorme mesquita de Bibi-Khanym. Es va construir entre el 1399 i el 1405 per ordre de Tamerlà, utilitzant el botí aconseguit en la seva campanya per l’Índia. Va ser el seu gran projecte personal, forçant al màxim les tècniques constructives de l’època. Això va comportar greus problemes d’estabilitat, arribant a produir-se la caiguda de la cúpula poc després d’acabar-la.

Al llarg de la seva història va tenir molts problemes d’estabilitat i a finals del segle XVI es va decidir no continuar amb el manteniment. A més, el 1897 va quedar pràcticament en runes després d’un terratrèmol. No va ser fins a l’època de l’ocupació soviètica que es va decidir tornar a restaurar-la parcialment.

El pati medeix 167 x 109 m, amb arbres i zones de gespa. Al bell mig hi destaca un gegantí alcorà de marbre que es sustenta sobre unes petites pilastres. És una de les poques coses que encara estan intactes de l’època de Tamerlà. És molt popular entre la gent local, perquè la crença diu que la dona que hi passi per sota tindrà molts fills.

Al costat mateix de la mesquita, a la dreta de l’entrada, hi ha el basar Siab. És un immens mercat on s’hi pot comprar de tot i on es pot sentir el viure quotidià de la gent de Samarcanda. Val la pena donar-hi un volt.

3- Registan

Gairebé tothom ha vist algun cop a la seva vida una imatge del Registan. És el gran símbol de l’esplendor de Samarcanda i de la ruta de la seda. La paraula Registan significa “lloc de sorra” en persa. Era la plaça pública on hi passava tot. Proclames reials, execucions públiques, basar,…

Aquesta magnífica plaça està formada per tres majestuoses madrasses: la d’Ulugh Beg a l’esquerra, Tilya-Kori al centre i Sher-Dor a la dreta.

La més antiga és la d’Ulugh Beg i va ser construida en només tres anys (1417-1420) per ordre del net de Tamerlà, Ulugh Beg. Les estrelles que es representen a la portalada es deuen a la passió que tenia Ulugh Beg per l’astronomia.

Es creu que en aquesta madrassa, el propi Ulugh Beg impartia classes de matemàtiques. També s’impartien classes de filosofia, astronomia i teologia, entre d’altres.

A l’interior, envoltant el pati hi ha diverses estances, entre les que destaca una particular mesquita amb l’interior pintat en blanc i blau.

Enfront, hi trobem la madrassa de Sher-Dor. És una imitació de la d’Ulugh Beg i es va construir dos segles més tard (1619-1636). La seva característica principal són els tigres que es poden veure a la portalada, saltant-se la prohibició de representar animals.

Per donar armonia al conjunt, el governador Yalangtush Bakhodur, després de fer construir la madrassa Sher-Dor, va ordenar construir al centre de la plaça la madrassa Tilya-Kori (1646-1660). En aquest cas, a banda d’universitat amb residència per a estudiants, hi va construir una mesquita espectacular. Només per veure l’interior d’aquesta mesquita, ja val la pena venir fins aquí. Està decorada en tons daurats i blaus, simbolitzant la riquesa de Samarcanda. El pa d’or està per tot arreu i està tot cuidat fins al mínim detall.

El sostre té la particularitat de que, tot i ser totalment pla, se li va donar un efecte de cúpula a l’hora de pintar-lo. Realment, la sensació des de sota és de volum, oi?

El resultat del conjunt del Registan és tan magnífic que no ens vam poder resistir a passar-hi tot el vespre, asseguts, simplement mirant-lo. I no vam perdre l’oportunitat de fer un time-lapse. Aquí el teniu.

4- Mausoleu Gur-e-Amir

Sortint del Registan es pot pensar que ja no val la pena mirar res més. Després de la bellesa absoluta, tota la resta és sobrera. Però la realitat és que, al nostre parer, la bellesa de la mesquita de Tilya-Kori ja havia estat superada, amb anterioritat, pel mausoleu de Gur-e-Amir.

Es va començar a construir l’any 1403 per a enterrar el soldà Muhammad, hereu i net preferit de Tamerlà, que va morir de manera sobtada. Aquest mausoleu té una gran importància en l’arquitectura islàmica, perquè va servir de model per a altres grans tombes. Ni més ni menys va ser model per a la construcció del Taj Mahal a l’Índia. De fet va ser un descendent de Tamerlà, Xa Jahan, qui el va construir.

Exteriorment, destaca la seva única cúpula de ceràmica blava i els dos minarets, mentre que la façana principal combina el maó nu amb la ceràmica, també de tons blaus.

Però el més espectacular es troba a l’interior. Aquí hi ha enterrats: Tamerlà, dos dels seus fills i dos nets. Ulugh Beg és un d’ells. Inicialment, Tamerlà no havia de ser enterrat aquí. S’havia construit una senzilla cripta a la seva ciutat natal, Shakhrisabz. Però va morir sobtadament d’una neumonia mentre planejava la seva campanya militar per conquerir Xina, i el camí a Shakhrisabz estava bloquejat per la neu.

Les tombes són molt austeres i s’ubiquen al centre de l’espai. De fet, només són un símbol, perquè la cripta amb les despulles està al soterrani. I totes les parets del perímetre són una meravella. Una decoració magnífica que combina daurats i blaus. Probablement, aquest interior va ser inspiració per a la mesquita de Tilya-Kori del Registan.

En aquest cas, la cúpula no és simulada. Poc es pot dir. La foto parla per ella mateixa.

Un personatge com Tamerlà també havia de donar lloc a llegendes. La primera diu que l’any 1740, l’emperador persa Nader Shah va robar el bloc de jade verd fosc que hi havia sobre la tomba de Tamerlà. Se’l va endur i se li va trencar. A partir d’aquell moment va començar a tenir molt mala sort, arribant a tenir el seu fill a punt de morir. Va decidir tornar-lo i el seu fill es va recuperar.

La segona llegenda es va gestar quan l’antropòleg soviètic Mikhail Gerasimov va obrir la cripta l’any 1941 per verificar que, realment, estaven enterrats allí les persones que se suposava. A la tomba de Tamerlà hi havia una inscripció que deia: qui gosi obrir aquesta tomba serà derrotat per un enemic més temible que jo. Al dia següent, Hitler atacava la Unió Soviètica.

Sortint del recinte per la porta que hi ha al mur posterior hi ha el mausoleu d’Aksaray. Data del segle XV i està molt ben restaurat. A diferència de Gur-e-Amir, és molt poc visitat i tampoc us l’heu de perdre.

I fins aquí serien els imprescindibles en una visita a Samarcanda. Però si us queda temps, us fem una recomanació: el barri rus. Ocupa la part oest de la ciutat i és facilment reconeixible en el plànol per les seves grans avingudes que formen una teranyina que abraça la ciutat. Aquest barri es va formar durant l’ocupació per la Unió Soviètica i té diversos parcs on la gent local passa els caps de setmana i uns quants edificis d’estil soviètic que us poden agradar. A més és, amb diferència, el millor lloc de la ciutat per anar a menjar.

Si busqueu un restaurant típic, amb bon menjar i ple de gent local, aneu al Samarkand. És molt gran i, normalment, la planta baixa està ocupada per algun casament. Així que us portaran a la primera planta, decorada a l’estil suís. No us espanteu. El menjar és uzbec i molt bo.

I si teniu ganes d’una cosa més informal, on menjar bé i pagar un preu ridícul, aneu al Alt Stadt.  La cervesa és tan barata que la gent local ve a comprar-ne a litres per endur-se-la a casa.

I aquí acaba el nostre post de Samarcanda. Si hi heu estat, esperem que us hagi portat bons records i, sino hi heu estat, apunteu-vos-ho. Aquesta ciutat s’ha de veure com a mínim un cop a la vida. A més, encara és un país molt econòmic de visitar per l’estandard europeu. Mireu-vos el post “Quant costa un viatge a Uzbekistan?”

Si hi ha una ciutat uzbeca que ens ha captivat, sens dubte, és Khivà. La ciutat antiga està dins d’una alta muralla d’adob, de forma rectangular, d’aproximadament 2km, i s’anomena Ichon-qala. Disposa de quatre portes, essent la més habitual d’entrada la porta Oest. Un cop dins, és una explosió de bellesa. Multitud de mesquites, madrasses, caravanserralls, i un llarg etcètera d’edificis històrics concentrats en tan sols ¼ de km2.

La ubicació de Khivà, entre els deserts de Karakum (sorra negra) i el Khizilkhum (sorra vermella) la van convertir en un centre comercial molt important de la ruta de la seda. Aquí feien parada totes les caravanes que anaven i venien de Pèrsia. Per això, va esdevenir una ciutat rica cultural i econòmicament. Tot i que la història de la ciutat és remunta molt enrere, els monuments actuals són majoritàriament dels segles XVIII-XIX.

A dins de la muralla hi ha molta oferta d’allotjament, però és recomanable fer una reserva prèvia. Nosaltres vam dormir a una petita “guesthouse” regentada per una família uzbeca que ens va tractar de meravella. Sempre que hi ha possibilitat d’allotjament a negocis locals, és una opció que s’ha de tenir molt en compte.  A més, aquest negoci familiar no fa gaire que està a Booking. El podeu reservar des del banner de sota directament.

[bdotcom_bm bannerid=”3183″]

El primer que s’ha de fer és anar a comprar el tiquet que et permetrà accedir a la majoria de llocs d’interès. Es compra a unes taquilles que estan fora de les muralles, al costat de la porta oest. És vàlid per a dos dies, que és temps suficient per poder veure la ciutat amb tranquil·litat.

El primer que destaca a l’entrar és el minaret Kalta Minor, revestit amb ceràmica de color turquesa i ornamentació islàmica. És un monument inacabat, ja que havia de ser tan alt que fos vist en tot el camí fins a Bukhara, a 450 qm de distància. Però, com passa sovint, l’impulsor del projecte Mohammed Amin Khan, va morir abans de poder portar a terme la seva obra faraònica.

A l’altra banda de l’entrada oest hi ha la fortalesa de Kunya-Ark. Data del segles XII, tot i que el que es conserva actualment correspon a l’ampliació i renovació que va dur a terme Arang-khan el segle XVII. Té tot allò que correspon a una residència reial i amb detalls arquitectònics exquisits. Dins de la fortalesa, hi ha dos espais que destaquen. El primer és la sala del tron. Des d’aquí el Khan impartia els seus dictàmens. L’aivan (porxo) està decorat amb magnífiques rajoles de color blau.

 L’altre espai, força similar, és la mesquita d’estiu. Decorada també amb ceràmica blava i amb el mihrab centrat a la paret del darrera.

Qui vulgui, té l’opció de pujar a la torre de vigilància, des d’on hi ha unes magnífiques vistes de tota la ciutat. La millor hora és quan el sol comença a marxar i la ciutat canvia de color.

A l’est de la fortalesa hi trobem la madrassa Mohammed Rakhim Khan, que data de 1876. A dia d’avui ja no és una escola d’estudi de l’Alcorà, però manté intactes els edificis de la que va conformar una de les més grans madrasses de l’Àsia central.

Continuant cap a l’est s’arriba a la mesquita del divendres. L’actual construcció data del segle XVIII, però es va construir sobre l’edificació original del segle X. El més destacat són les 218 columnes de fusta tallada que aguanten el sostre. D’aquestes, encara se’n conserven 6 o 7 del segle X.

Tres madrasses molt properes també mereixen una visita. Són la madrassa Allakuli Khan, la Kutlug-Murad Inaka i la Islam-Khoja. D’aquesta última destaca el minaret de 57m, decorat amb ceràmica de colors turquesa i vermell. És la construcció més moderna de Khiva i es va construir l’any 1910.

Però no tot son edificacions religioses. També tenim el palau Tosh-Hovli, que conserva les millors decoracions interiors que es poden veure a la ciutat.

I no es pot marxar de Khivà sense veure el mausoleu de Pahlavon Mahmud, que va ser un important poeta i guerrer del segle XV. L’interior està magníficament decorat amb ceràmica blava i blanca. L’entrada no està inclosa en el tiquet general, però pensem que és una visita imprescindible.

I tot això, com us dèiem al principi, està en tan sols 1/4 de km2 envoltat per una muralla d’adob. No és d’estranyar que, des de l’any 1990, tota la ciutat antiga formi part del Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.