Yazd és una ciutat sensacional. A nosaltres ens va agradar com cap altre ciutat de l’Iran. Com Kashan, és un oasi al mig del desert, i està majoritàriament feta d’adob. Hi ha badgirs (torres del vent) per tot arreu i els sabbats (carrers estrets de la ciutat antiga) li donen un encant especial. A més, és el lloc amb més seguidors de l’antiga religió zoroastriana.
Kashan, la ciutat del desert.
Kashan és una petita ciutat en un oasi al mig del desert del Kavir, a l’Iran. Les construccions són majoritàriament d’adob i tenen com a tret particular unes altes torres, anomenades badgir, que tenen la funció de ventilar i refrescar l’interior dels edificis.
Els edificis més destacats de la ciutat són unes cases de finals del segle XVIII i principis del XIX que varen pertànyer a famílies benestants de l’època. La seva estructura gira al voltant d’un pati central amb una font, i les façanes que l’envolten estan decorades amb finíssims ornaments d’estucs. Les estances interiors estan majoritàriament buides, però es poden visitar i observar els reflexos que produeixen els vitralls de les portes amb la llum del sol. Hi ha vàries cases restaurades que es poden visitar, però les més destacades són la Tabatabaei i l’Abbasi. Estan una molt a prop de l’altra. A més, a la casa Abbasi té un restaurant a un dels patis (que està cobert) on s’hi pot menjar bé a un preu raonable.
Conversa amb un venedor del basar
Era migdia i estàvem voltant pel basar de Tabriz. Ens va aturar un noi i ens va donar quatre pinzellades de la història del basar i del què s’hi podia veure. Tot seguit ens convidava a te a la seva botiga de catifes del basar. La nostra primera reacció va ser: no gràcies, ara volíem anar a dinar. Ell ens va preguntar què volíem menjar i vàrem respondre que volíem cuina tradicional iraniana. Així que va decidir acompanyar-nos a un lloc a dins del basar mateix. Es tractava d’un petit restaurant, amagat en un carreró i sense cap indicació. Aquí només hi ve la gent del basar, ens va dir. Ell també es va quedar a dinar amb nosaltres i ens va anar explicant com teníem de menjar aquell plat, nou per a nosaltres. Era un estofat de carn de xai amb cigrons que es menja d’una manera molt particular, i s’anomena dizi. No va voler de cap manera que el convidéssim a dinar, i ens va tornar a oferir un te a la seva botiga. Només volia xerrar una estona. Ja entenia que no li compraríem cap catifa de 8 metres per portar-la a la motxilla.
Un cop a la botiga ens va deixar sorpresos del coneixement que tenia del nostre país. Estava assabentat de les intencions d’independència de Catalunya, i fins i tot sabia que fem coses estranyes com pujar-nos uns sobre els altres fent torres humanes. Ens va dir que els espanyols érem una gent molt curiosa. Fem castells, ens llancem tomàquets i correm pel carrer davant dels braus.
–Tot això no ho fan enlloc més, deia. Aquí, en canvi, per l’ashura la gent es dóna cops fins que sagna.
-Ah! doncs allà la gent també es castiga per Setmana Santa fins que acaba sagnant.
-Ah si? On?
-A Andalusia.
– Ah, d’acord. Allà també són una mica musulmans. No m’estranya.
Va ser ell que va obrir el tema de la religió i vam aprofitar per entrar-hi.
-Tu ets musulmà, oi?
-Si, però no reso.
-Només vas a la mesquita el divendres?
-No. El divendres tampoc. Jo crec en Déu i ja està. Resar, anar a la mesquita i tot això no serveix per a res. Déu no em demanarà quantes vegades he anat a resar. Només em demanarà que hagi estat una bona persona. La majoria de gent jove no va a la mesquita. Majoritàriament són gent gran.
-Però el Ramadan el segueixes?
-Tampoc. Al carrer no menjo, però ho faig a casa o a la botiga. Molta gent ho fa. Si et veuen menjant al carrer et poden posar una multa. Està prohibit.
Se’ns acabava de caure un primer mite iranià.
Ja que estàvem a una botiga de catifes ens vam interessar per com anava el negoci.
-Ara, amb l’aixecament de les sancions haurà millorat el negoci, oi?
-Tot està igual. A la pràctica res ha canviat. Iran està fora del sistema bancari mundial i això fa impossible poder vendre a l’exterior. I si guanya Donald Trump a Estats Units, qualsevol canvi que hi hagi, el tiraran enrere. I tampoc venem gaire als turistes, perquè no poden utilitzar la targeta de crèdit i tenen por de gastar el diner en metàl·lic que tenen per a continuar el viatge.
-Però a Barcelona hi ha botigues que venen catifes perses. Com hi arriben?
-A través de Turquia. A ells si que els podem vendre. I llavors el turcs revenen les nostres catifes a tot el món. Sense aquest intermediari no hi hauria catifes iranianes a la resta del món.
-La veritat és que fins ara hem vist unes catifes fantàstiques aquí al basar.
-A Tabriz, els àzeris, produeixen les millors catifes del món. Perquè nosaltres no som perses, som àzeris. Això és l’Azerbaidjan iranià. Ni tant sols parlem farsi, parlem àzeri. És un idioma molt similar al turc. Ens podem entendre perfectament amb ells. De fet, quan anem a l’Iran persa es burlen de nosaltres perquè quan parlem farsi se’ns nota l’accent. No els hi agradem gaire als perses, perquè parlem un idioma diferent, som molt treballadors i bons comerciants. Ens passa com a vosaltres amb els espanyols.
-I la botiga és teva?
-Era del meu pare, però va morir i ara la porto jo. He estudiat Dret i m’agradaria exercir a Suïssa. Allà hi tinc família i podria anar-hi, però m’hauria d’especialitzar. Aquí, a l’Iran, un advocat pot portar qualsevol assumpte, però a Europa t’has d’especialitzar.
I entre una cosa i altre, ha anat passant el temps i hem volgut veure quines catifes té a la venda. Si no li preguntem nosaltres, acabem marxant sense que ens ensenyi res. La majoria de les coses que ven son usades, i algunes són antiguitats. Les coses noves li fabriquen, expressament per a ell, els nòmades de les muntanyes del voltant de Tabriz.
I us estareu preguntant si li hem comprat alguna cosa, oi? Doncs sí. Unes mini-catifes de llana molt fina per penjar a la paret amb un símbol mongol brodat. Això si que ens hi cap a la motxilla.
Decidim marxar i ens pregunta si encara volem veure alguna cosa del basar.
-Encara no hem vist la zona de les espècies.
-Doncs us hi acompanyo.
I així ha estat. Hem anat plegats fins a la zona de les espècies i ens ha anat explicant el que allà s’hi ven. Sortint d’aquí ens hem acomiadat, desitjant-nos sort mútuament. Ja són més de les quatre. Sense buscar-ho, hem passat una bona estona, en bona companyia, i coneixent una mica millor el país que estem visitant. Aquestes petites coses són les que ens enganxen cada dia a continuar viatjant. Veure monuments és magnífic, però conèixer la gent que viu en aquest món, és encara millor.
Iran és un país car?
Un dels enigmes que teníem abans de viatjar a Iran era el dels preus. L’alta inflació del país fa difícil preveure els costos del viatge i, la impossibilitat de poder treure diners amb targeta obliga a portar tots els diners en efectiu. Finalment, el viatge ens ha sortit per 38€ per persona i dia, sense incloure els bitllets d’avió. Per tant, Iran està a la franja dels països barats per al viatger europeu.
És recomanable anar canviant els diners a mesura que els vas necessitant, ja que el rial es va devaluant progressivament. Actualment (agost 2016), el canvi és 1€=39.500 rials. En tres setmanes de viatge ha passat de 38.500 a 39.500. Aquest és el canvi que ofereixen a les oficines de canvi, que és sensiblement superior (un 15%) al que surt a www.xe.com , que és el canvi oficial. Us recomanem que canvieu sempre a les oficines de canvi, que ofereixen aquest 15% superior al del banc. A més, el tràmit és molt més ràpid.
També heu de tenir en compte que molta gent utilitza el “toman” per indicar els preus dels productes. Un “toman” són 10 rials. Per tant, quan us diguin el preu en “tomans” només heu d’afegir un zero. El problema és que moltes vegades no et diuen que estan parlant amb “tomans” i et pots portar un ensurt a l’hora de pagar. Al principi costa una mica, però amb els dies hi vas agafant la pràctica. A tot arreu haureu de pagar amb rials, a excepció dels hotels que també permeten fer el pagament amb euros o dòlars.
Anem al gra… Una manera de fer-se una idea dels costos del país és donar uns preus d’aquelles coses que utilitzes més habitualment. Aplicarem el canvi d’ 1€=39.000 rials, que és la mitjana del nostre viatge. Així doncs:
1 ampolla d’aigua petita a botiga – 5.000 rials (0,13€). Als restaurants costa entre 5.000 i 10.000 rials.
1 ampolla d’aigua gran a botiga – 10.000 rials (0,26€). Als restaurants costa entre 10.000 i 15.000 rials.
1 refresc a la botiga – 10.000 rials (0,26€). Als restaurants costa entre 10.000 i 25.000 (0,64€).
1 entrepà de falafel al carrer costa al voltant de 35.000 rials (0,90€), i si és de kebab de pollastre al voltant de 70.000 rials (1,80€).
1 plat de menjar iranià com pot ser un kebab amb arròs o un dizi (estofat de xai amb cigrons) pot anar dels 100.000 rials (2,60€) a un restaurant senzill, a 250.000 (6,40€) a un restaurant de gama mitja.
1 bitllet de metro de Teheran només costa 7.500 rials (0,19€).
1 taxi per un trasllat dins d’una ciutat no hauria de costar més de 50.000 rials (1,30€), però un turista rarament pagarà menys de 100.000 rials (2,60€).
1 trasllat amb bus VIP entre dues ciutats (300-400 km) costa entre 200.000 i 300.000 rials (5,10-7,70€)
1 ticket de museu, mesquita, jardí persa,… Pràcticament tots tenen un preu de 200.000 rials (5,10€). Són pocs els llocs que valen menys.
1 nit d’hotel en habitació doble (standard 2 estrelles) – 55€ a Teheran i entre 25-45€ a la resta de ciutats.
Resumint, heu de comptar que un dia de viatge per Iran costa entre 35 i 50€ per persona i dia. En el nostre cas ens ha sortit per 38€ per persona i dia.
Si voleu estalviar, podeu fer els enllaços entre ciutats utilitzant el bus nocturn. Si agafeu un bus VIP és molt còmode i podreu dormir. Així us estalviareu la nit d’hotel i guanyareu dies de viatge.
També és convenient que feu una ullada a Numbeo per fer-vos una idea més exacta dels preus.