El paradís existeix, i està a unes petites illes al costat de Sulawesi (Indonèsia). Però ningú va dir que fos fàcil arribar al paradís. No hi ha aeroport i s’hi arriba després de cinc hores en un ferry atrotinat i unes altres 6 hores prèvies de bus, des de Tentena. Però s’hi ha d’anar, perquè l’espectacle s’ho val.
Hi ha varies illes, i és difícil escollir a quina anar. Nosaltres vàrem anar a Pulau Kadidiri, i ens va encantar.
Només has d’entrar a l’aigua i allunyar-te deu metres de la sorra blanca de la platja per gaudir d’un corall meravellós, de peixos de vius colors envoltant-te i estrelles de mar agafades al corall. Fins i tot, si no tens ganes de ficar-te a l’aigua, pots contemplar-ho des de la passarel·la de l’embarcador. L’aigua és tan transparent que es veu el fons des de fora.
Si us agrada fer snorkel, us poden portar amb barca fins a llocs més allunyats, on el fons marí és encara més impressionant. I si sou dels que feu submarinisme, us llogaran l’equip i us portaran als millors llocs per submergir-vos.
Nosaltres no fem submarinisme, però vàrem trobar una parella de catalans que s’hi dediquen de manera professional i ens van dir que era un dels millors llocs que havien vist al món.
I ara una mica d’informació pràctica. Per allotjar-se hi ha tres opcions:
El Pondok Lestari és molt bàsic però són gent local molt amable i les excursions són les més econòmiques.
El Paradise Resort és el més gran, però els bungalows estan majoritàriament a la zona boscosa i si no us tanqueu molt bé dins de la mosquitera us arrisqueu a que les rates de bosc us vinguin a fer una visita per la nit. L’embarcador és una meravella i convida a passar-hi hores llegint o xerrant.
El Black Marlin és el millor de tots tres, però també el més car. Els bungalows en front de l’aigua són el lloc perfecte per passar uns dies. El propietari és un anglès de tracte molt desagradable, i l’staff són gent jove europea que estan encantats d’haver-se conegut a si mateixos. Però, tot i així, són la millor opció.
Us preguntareu com sabem tantes coses, oi? Doncs resulta que vàrem tenir la mala sort que la nostra arribada va coincidir amb l’últim dia de Ramadan, i per tant, dia d’inici de vacances de molta gent a Indonèsia. Així que estava tot ple i vàrem dormir al Black Marlin i al Paradise, en funció de la disponibilitat que hi havia.
Tots tres allotjaments estan pràcticament enganxats, i tothom es mou d’un lloc a l’altra sense importar gaire on estàs allotjat. Nosaltres no ens vàrem allotjar al Pondok Lestari, però totes les excursions les vam fer amb ells. A l’illa no hi ha ni llum ni aigua potable. Per dutxar-se omplen uns dipòsits i quan obres l’aixeta al bany del bungalow surt aigua, però no acostuma a ser més de dues hores al dia. La llum funciona amb generadors i també està limitada en horari.
No hi ha cap restaurant, i a tots els allotjaments s’inclouen tots els àpats en el preu. El menjar és senzill. Amanides, pasta,… L’únic luxe, i que no és poc, és comprar una cervesa per beure-la davant el mar mentre es posa el Sol.
Si el paradís existeix, segur que les illes Togean són una de les seves franquícies.
Deixa un comentari