No és casualitat que deixéssim Isfahan per al final del nostre viatge. Està considerada la ciutat més bonica del país. De fet, a l’època de màxim esplendor, se l’anomenava “la meitat del món”. Es deia que a Isfahan es podien veure la meitat de les meravelles que hi havia a tot el món. Està farcida de monuments inclosos al catàleg del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Per això hi vàrem dedicar tres dies sencers.
El basar-e Bozorg té més de 5 km de recorregut i és l’essència de la vida d’Isfahan. Aquí s’hi ven de tot i s’hi pot veure de tot. Les olors, els colors, les veus dels venedors, el converteixen en un lloc fascinant.
La mesquita del divendres està al final del basar, al nord de la ciutat. És la més antiga del país. Es va començar a construir l’any 1073 i es va anar completant amb els anys. Els últims elements afegits daten dels voltants del 1800. Tot i aquesta construcció dilatada en el temps, presenta una estructura típica de l’arquitectura religiosa iraniana. El seu pati central, de 76 x 65 m, és el més gran de l’Iran. L’entrada val 200.000 rials (5€).
El lloc més destacat de la ciutat, sens dubte, és la plaça Naqsh-e Jahan. No hi ha paraules per descriure l’extraordinària bellesa que es concentra en aquest indret. Qualsevol viatger ha de passar per aquí un cop a la vida. És de les places més grans del món, amb 510m de llarg i 165 d’ample. Es va construir l’any 1612 per encàrrec del Sha Abbas I i està envoltada per una façana de dos pisos d’alçada formada per centenars d’arcs idèntics. A l’interior d’aquests arcs hi ha un basar amb moltes botigues d’artesania, enfocades cap al turisme.